Ara toca fer les maletes

Estem en una època de crisi sense precedents en tot Occident. Aquells amb poder de decisió s’han emportat les indústries a països asiàtics, la classe política s’ha venut al mercat com demostra la bombolla immobiliària, la protecció dels bancs i l’especulació.

Si ens centrem en el nostre encaix dins Espanya, el tema és encara pitjor. Catalunya no hauria d’estar en crisi, un balanç fiscal de 16.500 mil·lions d’euros que no tornen any rere any, i una política de l’Estat que ens dona l’esquena, ens fa perdre pistolada.

No té cap mena de sentit que l’Estat no aposti per allò que li reportaria més guanys, sols per la mania que tenen als catalans. Es pot fer un llistat interminable, però per no allargar massa el tema comentar com eviten que l’aeroport de Barcelona sigui un Hub, la manca d’inversió en les carreteres catalanes, en el port, en la xarxa ferroviària o en la xarxa elèctrica.

Catalunya queda fora d’allò que representa inversions de l’Estat com ara indústries estratègiques, ubicacions de l’exèrcit, i en canvi tenim una tercera part del nombre d’inspectors d’hisenda, tot i tenir un nombre baix de funcionariat. Es prefereix fer el corredor central al corredor mediterrani, tot i que aquest darrer pot atraure inversions dels països asiàtics, que podrien reduir en tres setmanes el transport de mercaderies per vaixell que ara es descarreguen a Holanda. Espanya és el segon país en nombre de quilòmetres de tren d’alta velocitat, i en lloc d’atraure turistes d’Europa, l’Estat s’ha endarrerit 25 anys en connectar Barcelona amb França. Ara toca invertir en Galícia, qualsevol sense sentit abans que invertir en terres catalanes.

Amb els impostos de tots els espanyols, i per tant els nostres, ens fan competència deslleial allò que aquí funciona, com ara les fires de Barcelona que s’han replicat a Madrid, la inversió en el port de València, Terra Mítica vs Port Aventura, a més de la pressió del govern central per fer de Madrid la seu de les grans empreses que s’instal·len a Espanya.

La economia Espanyola està tocada, i la nostre per tant també, però pitjor. És una llàstima veure un 27% d’aturats, i com els nostres professionals son reclamats a diferents països com ara Alemanya i Canada. Molts son els qui han marxat, i molts d’altres qui pensen que ara toca fer les maletes, un desastre que no sembla tenir un bon final, donat qui i com ens governen.

El FCB dels 100 punts

Ha estat un any entranyable, com tots els darrers anys. S’ha aconseguit una lliga difícil, igualant un rècord de 100 punts del Real Madrid de la temporada passada, però amb una diferència remarcable, no hem hagut de recorre al joc brut, als regals arbitrals ni a la violència.

El col·legit arbitral va permetre de tot al Real Madrid l’any passat, demostrant un cop més que les decisions no son iguals per tothom, sembla que entrenador i jugadors del Real Madrid son intocables, i tenen un tracte preferent.

El FC Barcelona ha fet una primera volta impressionant, el que li ha permès guanyar la lliga. La segona volta ha arribat molt justet de forma, han aconseguit aguantar en la lliga, fet que té força mèrit, i repetir el rècord dels 100 punts, si be tots els barcelonistes esperàvem més a la resta de competicions.

Els problemes de salut de l’entrenador, les lesions, i el poc encert dels davanters, massa dependents de Messi, s’han fet notar. La desfeta a la Champions ha fet mal, la eliminació en la Copa del Rey i la supercopa davant l’etern rival no han estat agradables, com tampoc els enfrontaments de lliga.

No obstant, hem pogut gaudir de partits memorables, d’un joc magistral entre Iniesta, Messi, Xavi i companyia. Cal felicitar l’esforç dels jugadors i seguir entusiastes els reforços, a l’espera d’un altre temporada per gaudir com mai d’aquest equip.

Celebració dels 15 anys d’Informàtica a la UOC

Aquest any es celebra els 15 anys dels estudis d’informàtica a la UOC. En el meu cas, la UOC ha significat la oportunitat d’aconseguir una titulació universitària sense renunciar al treball ni a la família, si be amb un gran esforç personal. No és un cas aïllat, la majoria de companys s’han trobat amb les mateixes condicions.

Com a universitat, la UOC és un concepte diferent, el Campus no es troba en edificis, sinó a Internet. Els companys compartim molt, però no ens veiem mai físicament. La majoria exercim professionalment dels estudis, el que fa augmentar el nivell del grup. El temps d’estudi es treu quan la majoria de la gent descansa o gaudeix de temps de lleure, potser per això es va per feina, deixant de costat les festes tant representatives en la resta d’universitats.  

El fet de no assistir presencialment a la Universitat, requereix disciplina i un esforç suplementari per tenir continuïtat en els estudis. Gràcies al Campus virtual, es pot seguir els estudis, contactar amb tutors, professors i la resta de companys, sense limitacions d’espai i temps. Estudiant a altes hores de matinada a distància, desprès d’un dia dur a la feina i de les obligacions familiars, quan s’està cansat, no és una tasca senzilla. Una de les coses que anima en aquests moments, és veure la quantitat de companys connectats al Campus que en la mateixa situació. El sol fet d’estar, de connectar-se al Campus, ens integra en el grup i ens dona forces per continuar.

El Campus està adaptat a les necessitats dels estudiants. Tots els qui hem estudiat a la UOC reconeixem paraules com PAC ( Proves d’Avaluació Continuada ), que tant han marcat els nostres estudis, i que ens obliguen a estudiar contínuament, i ens permeten saber si anem assolin el nivell exigit.  

Durant els meus estudis d’Enginyeria Tècnica en Informàtica de Gestió, els meus companys van escollir-me com a representant de la Comissió d’estudis d’Informàtica, Multimèdia i Telecomunicacions, per desprès estar escollit en la Comissió del Campus i més tard com representant Universitari de la UOC a nivell nacional juntament amb Teresa Costa, i també representant de la Comissió de Seu de Girona.

La meva participació en l’òrgan de la Universitat i el desenvolupament dels meus estudis m’han permès conèixer la estructura de la UOC així com la resta el mon universitari. Per mi és un orgull formar part de la UOC, i poder compartir amb tants companys l’experiència, repte i sacrifici que ha suposat, un somni compartit amb tants d’altres companys virtuals, tot i que actualment m’alegro de tornar a gaudir de caps de setmana i festius, i deixar de costat la pressió de proves i avaluacions. El temps ha passat i he aconseguit l’objectiu, però el millor de tot és el record, experiències, vivències, companys i coneixement que dia rere dia, durant tant de temps, m’han anat enriquint.

Estat financer vs tresoreria al consistori de Caldes de Malavella

Un dels problemes de permetre càrrecs polítics sense cap preparació, és la irresponsabilitat, no per ideologia, sinó per ignorància, a l’hora de prendre decisions que ens afecten a tots com ara en les inversions i posterior sostenibilitat de les infraestructures públiques.

Darrerament escoltem opinions de partits de l’oposició a Caldes de Malavella sobre perquè, si s’ha aconseguit un bon estat financer, no baixar impostos o fer determinades infraestructures, com ara una nova biblioteca, o fer més polítiques socials, que requereixen de més tresoreria de la disponible, que és gens.

La manca de ‘cash-flow’ ( diners a caixa ) pot provocar suspensió de pagaments, fins i tot tenir un bon estat financer. S’ha de preveure un adequat flux de diners per disposar de tresoreria que permeti pagar en cada moment el que toca.

Tirar de finançament permet disposar de diners a l’acte, però també hipoteca el futur del consistori, crea tensions de tresoreria, augmenta els interessos que s’han de pagar a entitats bancàries i a la llarga limita la gestió del consistori, la seva imatge i credibilitat davant la resta de institucions i empreses financeres, i obliga a pujar impostos i comprometre serveis.

Exemples en tenim per donar i vendre a tot l’Estat, començant pel propi Govern Espanyol, la Generalitat ( com la resta de comunitats autònomes), així com gairebé tota la resta d’institucions.

És perillós anar tirant de finançament. Tot i la crisi, les noticies que contínuament podem veure als mitjans i la realitat del nostre entorn, encara trobem una classe política amb la concepció de que els recursos públics son il·limitats, defensen que s’ha de tirar de beta, sense propostes financeres serioses i encara menys amb certa credibilitat.

ERC de Caldes de Malavella comentava que CiU, que governa a l’Ajuntament, no és conscient de la situació precària que viu molta gent al poble. Dura acusació que no correspon amb les polítiques i inquietuds mostrades per CiU. Aquestes declaracions venen arrel de la millora en l’estat financer del consistori. Si pretenen hipotecar al poble per dedicar més recursos a polítiques socials, no pensen que provocant un desajust en tresoreria, portarà a suspendre pagaments i pujar impostos, agreujant la situació de tots els contribuents.

La PIC de Caldes de Malavella volia la construcció d’un edifici nou per la biblioteca, amb una despesa d’un mil·lió d’euros, sense comptar equipament ni manteniment de l’edifici. La proposta està fora de tota lògica en el context actual de crisi, però la defensa del projecte i l’atac personal que vaig rebre per manifestar que el projecte no és viable econòmicament, fa pensar que al darrere hi poden haver interessos més enllà de la bona fe d’uns regidors locals en un equipament pel poble.

S’ha de canviar la concepció, hem d’exigir responsabilitat, capacitació, rigor i realisme als nostres polítics, si no volem que ens arrosegin amb uns deutes que ens hipotecaran durant generacions. Les dificultats que passem la majoria per la situació econòmica actual, no s’ha d’aprofitar per fer populisme que comporti falses expectatives, el que menys cal és jugar amb la sensibilitat de les persones.

Educació religiosa

La escola laica semblava la solució per garantir la llibertat de les persones i de culte, com a contrapartida a la imposició que el sistema educatiu ens imposava a l’escola. El primer que fèiem cada matí era posar-nos drets a la entrada del professor, i recitar el pare nostre. Un sistema educatiu rígid que mantenia l’ordre a base de vedells, de cops de regla, llançaments de borradors i de tises, i de cops al clatell.

El problema és que no podem tenir una bona educació sense uns bons fonaments. Podem ser crítics amb la educació marcadament religiosa d’altres temps, però si alguna cosa, per damunt de les altres, hem heretat de la religió catòlica, és la gran qualitat educativa i la transmissió de valors, per molt de trobem exemples de destacats catòlics que mostren el contrari, i és que a la fi, no deixa de ser una estructura dels homes, governada pels homes.

Sempre he defensat la llibertat de culte, el dret que tots hauríem de tenir en seguir el nostre camí sense imposicions, però tampoc sembla la solució l’actual model educatiu. Masses joves creixen sense conèixer res de la nostre herència catòlica, desconeixen la cerimònia de la missa, n’hi ha que ni tant sols tenen clar qui va ser Jesucrist. Tampoc és que vagin massa sobrats en valors humans. Estan perdent el sentiment de grup, del sacrifici, del deure, del respecte a la gent gran, de la obligació a contribuir en la societat a la que pertanyem.

La majoria de gent jove no cedeix el pas a la gent gran, son contestataris, exigents, derrotistes. Veure un jove aixecar-se d’un seient al transport públic per deixar seure a una persona gran, o una dona embarassada, comença a ser una anècdota. Massa gent no es planteja que la mort és un valor assegurat a les seves vides, ni del perquè de la seva existència.

Per contra, defenem tot tipus de cultes, com si fos tant senzill conviure amb models que trenquen tot allò que pensem. Sembla un contrasentit acceptar la llibertat de cadascú, i acceptar cultes que marquen les vides de les persones sense que puguin escollir la seva llibertat social, sexual i religiosa. Acceptar la poligàmia, la ablació femenina, la submissió de les dones als homes, els matrimonis de conveniència i convinguts, la prohibició de menjars i de costums, i en canvi defensar la llibertat de les persones i l’estat laic, i eradicar la educació catòlica, no deixa de ser curiós. Carreguem contra el que som, i obrim la porta d’allò que no sabem com integrar en la nostre societat.

Potser l’ensenyament que hem heretat del catolicisme es pugui millorar, però ha estat una de les millors contribucions de l’església a la nostre societat, no hauríem de donar l’esquena abans de tenir ben lligat un model millor, que tingui cura tant de transmetre coneixement, com valors, espiritualitat i humanitat.

Costa Brava… domesticada

La degradació del nostre litoral segueix una tendència exponencial que sembla imparable, difícilment podrem tornar a gaudir d’un espai tant preciós com el que teníem no fa ni vint anys. Quan era petit, a la Costa Brava, escarbaves en la sorra de la platja i trobaves cucs, en un matí aconseguies un grapat de cargoles petites, el mar estava ple de peixos, podies nedar al llarg de tota la costa durant hores i gaudir d’un mar i un entorn privilegiats.

Si anem a primera hora del matí a la platja, pot semblar com abans, aigua clara, tranquil·la, el vent ens va acariciant el rostre i el sol ens plena d’energia, els paisatges preciosos ens revitalitzen, però sols és una il·lussió d’aquell indret que anem perdent, i que ens amaga el procés de destrucció de les nostres costes. Si ens submergim, ràpidament podrem constatar la degradació de la zona. Per aquells que no hagin conegut el litoral fa anys, poden fer una comparativa si es banyen en la zona protegida de les illes Medes. La imatge de mitjans del segle passat de veure foques al litoral, sembla ja un tema de ciència ficció.  

Si escarbem a la sorra, ara trobem burilles de cigarretes, han disminuït la quantitat i mida dels peixos, grans quantitats de meduses ens envolten, avisant de la degradació de la qualitat de l’aigua. La zona per nedar està delimitada com si fos una piscina, i correm perill si passem els límits, envoltats d’embarcacions a motor, motos nàutiques, windsurfistes i velers.

Platges massificades amb gent que deixa el seu entorn brut, amb borses de plàstic, llaunes, papers, sense cap mena de respecte ni pels demès ni pel nostre entorn.  En el millor dels casos, tapen la porqueria en la sorra, com si anés a desaparèixer, per no molestar-se en caminar uns metres fins a la paperera. Tampoc hi ha cap mena d’organització de les diverses activitats aquàtiques, ni del seu impacte en l’habitat de la zona, tret de les bolles pels banyistes.

I per fi, quan la sensibilitat d’alguns clamen per la defensa del nostre litoral, i sorgeix la possibilitat de crear una zona protegida, com ara en les illes formigues a prop de Palamós, predominen els interessos econòmics. En poc temps hem estat capaços de devorar el litoral sense el més mínim sentiment de sostenibilitat. Molts han volgut treure partit, i per desgràcia, aquells qui han prioritzat llurs interessos econòmics, son els actors escollits per decidir a l’hora de parlar de canvis, fent inviable cap iniciativa al respecte.

Arribat a aquest punt la solució no és gens senzilla, que fer amb tota la economia que destrueix el nostre entorn quan depenem d’ella per viure? Com renunciar als guanys de constructors, ports nàutics, escoles de vela, turistes, pescadors esportius, submarinistes, windsurfistes, pescadors professionals, i tots els treballs indirectes que generen? Potser després de tot, fa molt que aquell entorn que alguns hem tingut la sort de conèixer ha desaparegut, marcat per una societat mal organitzada, que mai ha tingut com objectiu preservar el nostre patrimoni pel futur.

Informe 'Horizonte Después'

La distorsió del procés democràtic i la seva màxima expressió com son les eleccions, la manipulació dels mitjans de comunicació i de la justícia, i per tant la prostitució de la nostre democràcia, ja no es considera alta traïció, sinó que es justifica per preservar i imposar una determinada visió d’Espanya, i la política associada a favor d’uns mal anomenats patriotes, com de fet passa a totes les dictadures. 

El 5 d’abril es va publicar a la revista Interviu  una suposada trama del CNI ( Centro Nacional de Inteligencia ) a instàncies de Soraya Sánchez de Santamaría vicepresidenta del Govern, en la que es destinaven 10 mil·lions d’euros en una campanya per evitar la majoria absoluta de CiU, donada la seva implicació en el procés sobiranista i el dret a decidir dels catalans.

La noticia es perfectament creïble, ja que durant la campanya electoral, i molt especialment en els darrers dies, es van fer tota una mena d’acusacions en mitjans de comunicació sobre els principals càrrecs de CiU, sense cap fonament, que van canviar els resultats de manera notòria. CiU va perdre la majoria absoluta que li donaven les darreres enquestes, fet que van aprofitar PP i PSC-PSOE per intentar desvirtuar el procés sobiranista.

L’actuació del Govern Espanyol va ser marcada, no tant sols va propiciar la distorsió de la campanya, sinó en prendre part. Un exemple és l’ordre de que la querella contra el diari El Mundo a Artur Mas, candidat de CiU, fos jutjada a Madrid, i la dimissió orquestrada pel fiscal general de l’Estat Torres-Dulce del fiscal en cap de Catalunya Rodríguez Sol. Tampoc es van quedar curts membres del govern central en les seves declaracions.

El més notori de tot plegat és la poca repercussió de l’article de Interviu. La distorsió d’un procés democràtic com son les eleccions, la manipulació dels mitjans de comunicació i de la justícia, l’ús de fos reservats i del CNI, i per tant la prostitució de la nostre democràcia, ja no es considera alta traïció, sinó que es justifica per preservar i imposar una determinada visió d’Espanya, i la política associada a favor d’uns mal anomenats patriotes, com de fet passa en les dictadures.

El més curiós de tot es veure com aquesta distorsió de la democràcia es produeix en l’Europa occidental, que vol ser un exponent de llibertat i  democràcia. No deixa de sorprendre com l’articles de Interviu http://www.interviu.es/reportajes/articulos/diez-millones-contra-la-independencia no genera la reacció que mereix. La democràcia en el nostre País ja no està en mans del ciutadans, sinó dels qui tenen el poder, i per tant controlen la maquinària de l’Estat per evitar la lliure decisió del ciutadans a les urnes, enverinant el judici dels cuitadans expressa i conscientment.