Xerrada amb Neus Munté, consellera de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya

Avui hem tingut la sort de gaudir de la xerrada col·loqui amb la consellera Neus Munté sobre El Benestar Social en la Catalunya Independent, al Casino de Caldes de Malavella. S’ha parlat de la situació política actual, el tracte fiscal del Govern Central amb Catalunya, el tracte a la cultura catalana i la incidència en les polítiques socials que els ajustos de l’Estat obliguen a fer.

També s'ha tractat de les possibilitats que tindríem a nivell de polítiques socials en un Estat independent.

Ha estat un plaer escoltar a Neus Munté, desitjar-li sort en la seva tasca, en uns moments tan complicats com els que hem de viure actualment.

Procés d’explotació d’eines TIC en les empreses

Més del 90% de les empreses tenen ordinadors, i d’aquestes la gran majoria tenen connexió a Internet.  L’ús d’intranet corporativa és generalitzat en empreses de més de cinquanta treballadors, però per empreses petites és força baix, el que genera una bretxa tecnològica important. Hi ha diverses raons, per exemple el cost del personal de TI, el percentatge de personal TI per cada 100 treballadors és més gran en empreses petites que en les grans.

El coneixement de les TIC per part dels treballadors en empreses petites és força baix. Les empreses petites contracten menys experts en TIC que les empreses grans, i les que busquen experts es troben amb dificultats. Un dels problemes és que intenten buscar un informàtic que les resolgui tot, en lloc d’especialistes per cada tema TIC.

Hi ha moltes empreses que tenen espai web, però molt poques venen els seus productes per Internet. Encara menys enllacen el seu SI per aprofitar les avantatges de mobilitat i difusió de la xarxa.

El problema no és generar comandes en línia, sinó el seu tractament, sols una minoria de pimes integra les comandes en línia al seu sistema final. Hi ha moltes que ni tan sols envien un correu electrònic al client confirmant la comanda. Encara menys confirmen disponibilitat de producte en temps real, control de preus per client, consulta d’històric de comandes, promocions, descomptes, programes de fidelització o atenció al client integrada a l’historial de l’empresa. Els actuals anuncis de webs econòmiques deslligades del SI encara pronuncia més el fracàs i per tant el desconcert dels petits empresaris davant les noves tecnologies.

Es troben a faltar reunions de pimes per compartir experiències i coneixements TIC i establir marcs referencials. La implantació d’una nova tecnologia en una empresa ha d’aconseguir confluir tres aspectes com la grandària de l’empresa, el model organitzatiu i el model de gestió empresarial.

Seria positiu crear centres de referència on l’experiència TIC estigui centralitzada, el coneixement revisat i contínuament debatut, ja sigui via cambres de comerç, consells comarcals, o entitats gremials. El paper del Col·legi d’Enginyers en Informàtica podria ser important, especialment si es dotés de grau competencial.

El repte principal, no obstant això, és augmentar l’alfabetització TIC tant d’empresaris com de treballadors. Un empresari no pot dur a terme un projecte d’èxit TIC per la seva empresa si no conèix perfectament la seva empresa i contracta professionals adequats per aconsellar-lo.

Molts treballadors, principalment en tasques poc qualificades i mal pagats, pensen que l’ensenyament ha de ser a càrrec de l’empresa o del govern, i mai fora de l’horari de treball, això fa que no tinguin accés a ensenyament de qualitat i amb els anys quedin fora de mercat, o bé limitin l’activitat de les empreses que els contracten. Si es volen experts, aquests experts s’han de pagar. Amb l’actual política de reducció de sous no es poden aconseguir professionals de qualitat.

La cooperació i  treball en xarxa de les pimes locals és un altre dels temes poc desenvolupats. A la poca tradició, i la manca de perspectiva de la rendibilitat que pot proporcionar a tots plegats, s’afegeix una mal entesa competitivitat i per tant por de donar coneixement als nostres veïns, el que xoca amb polítiques econòmiques globalitzades que requereixen esforços de tots per atraure mercat, clients i inversors.

La clau de la informatització de les empreses és la integració de totes les parts que composen el negoci, la adaptació al mercat i la captació, procés i entrega de la informació necessaria per la pressa de decisions. La mala execució de projectes TIC no tant sols representen una important pèrdua de recursos econòmics per l’empresa, sinó una pèrdua de potencial i mercat que pot comportar fins i tot el tancament del negoci.

L’economia de la tecnologia a més representa una gran oportunitat de desenvolupament, o el punt final del nostre model empresarial. Podem passar de l’èxit al fracàs per no adaptar-nos a les noves realitats del mercat.

La tecnologia canvia de vegades a velocitat vertiginosa, una empresa que no sàpiga quan invertir i que entri massa tard en determinats sectors, no tindrà temps suficient per aconseguir beneficis.

Entre els anys 1848 i 1852 es va passar de 600 a 10 empreses automobilístiques, en el 1984 hi havien de 400 a 500 empreses informàtiques, el 1986 quedaven 7, el mateix passarà amb tecnologies com les aplicacions mòbils, els desenvolupaments web i el negoci electrònic, cal preguntar-se doncs quin paper volem assumir a curt i llarg termini, a més de buscar altres respostes com per exemple de quina manera fer front a la crisi, a la globalització i als nous models de mercat.

Es parla molt d’innovació, però tenir ments creatives sense recolzament econòmic per desenvolupar la corresponent explotació comercial és car, i sols serveix d’aportació d’idees perquè d’altres s’aprofitin.

Els empresaris han de tenir clar que cap país desenvolupat ha creat una estructura competitiva de qualitat sense inversió en recerca i reduint sous, malauradament és el nostre cas, motiu pel qual molts joves qualificats marxen a l’estranger a treballar, i les nostres empreses comencen a perdre pes en els mercats.

DESIGUALTAT PER A TOTHOM

L’economista Robert Reich, que va ser secretari de treball de Bill Clinton, va publicar el llibre ‘Aftershock’ , que va inspirar el documental ‘Inaquality for all’ del 2013.  

Robert Reich diu que el 70% de la economia depèn de la despesa dels consumidors, i denuncia com la classe mitjana ha frenat el consum per la pèrdua de treball i poder adquisitiu. Les empreses no contracten per la pèrdua de clients. Els governs fan polítiques d’austeritat i per tant frenen més la demanda, no obstant això, cap govern impedeix que l’1% dels més rics es facin amb més i més riquesa. La situació que reflecteix, basada en els Estats Units, és perfectament extrapolable al cas que estem vivint a Espanya.

Els milionaris no creen la major part del treball, o fa la classe mitjana. En la dinàmica actual, la classe mitjana viu al límit i està espremuda, el poder adquisitiu ha caigut en picat des de finals dels anys setanta, cada vegada hi ha més diferències entre les classes mitjanes i les riques. Hi ha tota mena d’indicadors que reflecteixen aquesta realitat, però només cal fixar-se en la taxa d’atur, les modalitats de contractes, l’evolució dels sous i la pujada d’impostos.

Un treballador en nòmina, per terme mig, està tributant per més del 50% del seu sou, si tenim en compte les retencions de la nòmina (SS, IRPF i AT), el 21% d’IVA de qualsevol compra que realitzi més els impostos indirectes com ara IBI, escombraries, impost de circulació, guals, etc.

Els 100 americans més rics guanyen més que els 150 milions d’americans dels fons de la piràmide, la meitat dels actius d’Estats Units estàn en mans de 400 milionaris, el que també condiciona les decisions polítiques i per tant la democràcia. Espanya segueix el mateix model, un cas tant recent com dolorós ha estat el rescat a la banca, que ha suposat fins i tot un canvi de la constitució espanyola que ni tan sols hem votat.

Les inversions a Espanya no s’han basat en l’interès general, en garantir la economia ni en models sostenibles. El greuge d’inversions estatals és especialment palès a Catalunya, com tots ja sabem, si bé aquest tema entre dins un altre marc de discussió.

La manca de confiança amb les institucions i els polítics no pot traduir-se amb conformisme. Hauríem de tornar als plantejaments econòmics de començament dels anys 70, especialment pel que fa a la redistribució de riquesa.

La desigualtat és inevitable i fins i tot desitjable, a fi de comptes és la base del capitalisme, però no fins al punt de què el 70% de la gent tingui uns mitjans tan pobres que afecta no tan sols a les seves vides, sinó també a l’economia del País.

Un altre factor important és la formació com element imprescindible per garantir el desenvolupament econòmic d’un país, però també per la capacitat individual per trobar feina i ser competitiu en el món laboral. Curiosament, com més exigent ha estat el mercat més desànim ha generat entre els joves, i pitjor ha estat el nivell de formació general de la nostra societat.

L’eterna discussió entre esquerres i dretes i el bipartidisme espanyol amaga formes de fer polítiques que agreugen les condicions de la classe mitjana. Els dos grans partits en l’àmbit estatal han pactat sobre un model econòmic deixant de costat el sentiment de la gran majoria dels ciutadans.

Les polítiques socials no poden ser la solució al conformisme ni la manca d’especialització, com tampoc un apaga foc a polítiques que oprimeixen la classe mitjana.

Publicat a la revista AQUAE de Caldes de Malavella, setembre 2014

Dret competencial per a les enginyeries informàtiques

Les noves tecnologies regeixen tots els processos tant de gestió com de producció de les empreses. La informàtica s’ha fet imprescindible per gestionar qualsevol sistema, tant d’organismes públics com privats. En un àmbit tant important com les noves tecnologies, no hi ha cap reglamentació referent als drets competencials dels professionals que exerceixen, o dit d’un altre manera, qualsevol persona sense acreditar cap coneixement ni tècnic ni tecnològic pot treballar d’informàtic, fins el punt de que la informàtica és el sector amb més intrusisme professional.

La LOPD (Llei Orgànica de Protecció de Dades de Caràcter Personal), i la LSSICE (Llei de Serveis de la Societat d'Informació i  Comerç Electrònic) han sorgit per garantir la privacitat de la gent i controlar la informació, però qui s’encarrega de garantir-ne l'aplicació? Qui marca uns nivells de qualitat en els Sistemes d’Informació? La resposta és senzilla, ningú! Els responsables de l'aplicació són les empreses però no hi ha cap garantia de la capacitació dels qui han d’aplicar-les, com a la pràctica queda palès en la majoria dels casos.

Des dels seus inicis, les enginyeries informàtiques han estat discriminades per l’Estat Espanyol, que mai ha volgut establir un dret competencial. Empreses i particulars van venuts a l'hora de decidir com implementar un Sistema Informàtic. Les pèrdues son milionàries i les vulneracions de seguretat, constants.

L’establiment de graus competencials per a les enginyeries informàtiques no suposaria pèrdua de llocs de treballs, ni impediria accedir al treball als professionals que actualment exerceixen però com en el cas d’altres professions, obligaria a signar els projectes informàtics per un enginyer, la qual cosa donaria garanties, permetria establir un marc jurídic competencial i crear estàndards per definir temes tant importants com la seguretat informàtica.

Però no parlem sols de seguretat, també seria desitjable establir marcs per garantir la qualitat en sistemes industrials i de gestió, com ara desenvolupaments d’internet, ERP (Enterprise Resource Planning o Planificació de Recursos Empresarials) o CRM (Customer Relationship Management) o Gestor de Relació amb Clients, especialment pel que fa a empreses públiques i grans empreses.

Ningú no posa en dubte els avantatges que metges, infermeres, farmacèutics, enginyers industrials, de telecomunicacions, ponts i camins o arquitectes, hagin de tenir titulació per fer les seves tasques. Es deixaria operar per algú que no fos metge? Compraria un pis que no tingués el vistiplau d’un arquitecte? Doncs la informàtica és el cor de tots els sistemes actuals i no hi ha cap regulació al respecte.

Publicat a la revista AQUAE de Caldes de Malavella, Setembre 2014

La Catalanofòbia torna a manifestar-se

En plena era de les comunicacions i les llibertats, en l’Europa democràtica occidental, estem patin un atac a la nostra llengua i cultura sense precedents. El primer ha estat dividir la llengua per comunitats autònomes, així es treu pes a la llengua catalana en extensió i nombre de parlants, i es busca la confrontació entre territoris. Això a donat pas a noves llengües com ara el lapao, valencià o mallorquí, per part d’aquells que defensen la universalitat del castellà, tant dins l’Estat com Andalusia, Castella, Galícia o Catalunya, com a la República Dominicana, Guatemala, Argentina o El Salvador.

El segon pas ha estat atacar el nostre sistema educatiu, tant a Catalunya, València i les Balears. La justificació es la suposada confrontació que vivim al parlar en varies llengües, així doncs cal aprendre anglès, àrab, rus o alemany, però és força preocupant que la gent parli català.

El tercer gran atac està en els mitjans de comunicació, pilar necessari per la normalització lingüística en un territori. Primer ha estat la manca de suport al cinema en català, la discriminació en partides econòmiques en l’àmbit cultural en català, després el tancament de Canal 9, la prohibició d’emetre TV3 al País Valencià, afegint posteriorment la prohibició de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, i ara volen eliminar un dels tres multiplex que gestiona la Generalitat de Catalunya, el que representa prescindir de la meitat de l’espai radioelèctric que disposa la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals), el que implica haver de reduir canals, renunciar a l’alta definició, i impossibilita l’intercanvi de senyals amb les illes balears i el País Valencià.

Tot plegat reforça la necessitat del dret a decidir, la necessitat de què reaccionem com a País en defensa de la nostra identitat i dels nostres drets en llibertat, seny i convivència. Viure en català és un senyal d’identitat, un sentiment, una manera de viure, de sentir, d’estimar el nostre País, no pot ser que se’ns relegui com a llengua casolana i sols a nivell privat, per no molestar castellanoparlants.

Des de CDC de Caldes de Malavella donem suport al Conseller de la Presidència Francesc Homs, qui està en tractes amb el Ministeri per evitar el tancament de l’esmentat multiplexor, la defensa de la llengua catalana ens pertany a tots.

Un mal negocio

Vale la pena transcribir este artículo publicado en La Vanguardia en Página abierta, que trata del agravio sufrido por los catalanes a nivel económico por parte del Estado. Podrían añadirse muchos más temas y datos, pero la exposición ya es suficiente para entender el malestar de los catalanes. Tampoco habla del tema cultural, aspecto que me parece importante y que la actual política del Estado se me antoja insultante e inaceptable, como la proliferación de lenguas dígase Lapao, Valenciano o Mallorquín en un Estado que considera el castellano lengua universal por todo el mundo, pero eso es otro tema... recomiendo leer el siguiente artículo:

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.
Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.
Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.
Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?
¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?
¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?
¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?
¿Quién puede defender que el “Ministerio de Cultura” haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?
¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?
¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?
¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?
¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?
Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?
Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?
Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?
¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.
¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?
Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?
España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del su leitmotiv nacional.

Sobre la bombolla immobiliària amb un constructor de Caldes

Aquest article és anòmin, una xerrada amb un constructor de Caldes reflexionant sobre la bombolla immobiliària.

El gran problema de la construcció ha estat l’especulació amb el preu del sol. Els constructors al planificar un projecte, calculen el preu de la construcció i el del sol i fixen al preu de venda dels diferents immobles. Un augment en el preu del sol fa que tinguin menys guanys, però sobretot dificulta la compra de més terreny pel següent projecte, per aquesta raó moltes constructores no han pogut fer front a la crisi. És cert que si al acabar el projecte els immobles són més cars, poden guanyar més diners, però sols en aquells que no s’hagin venut sobre planell. Pensem que un constructor intenta vendre al més aviat possible, fins i tot abans de començar a construir, per finançar-se.

Per anar bé el terreny hauria de valdre una quarta part de la construcció, però hem arribat al doble del preu de la construcció. Tots hem estat culpables de la bombolla immobiliària, però han estat els especuladors del sol qui han guanyat diners. Mirem la següent evolució de preus, és estimativa però serveix per analitzar la situació:

 

	Preus metre quadrat
Any	terreny	construcció
1967	3 €	15 €
1977	42 €	96 €
1987	180 €	361 €
1997	421 €	480 €
2007	2,100 €	900 €
2014	1,000 €	1,000 €

Hem de pensar que el preu del terreny varia en funció de la localitat, i fins i tot del carrer o orientació, però en termes generals ens serveix per analitzar el que ha passat en el mercat. Abans era més cara la construcció que el terreny, és normal que el preu del terreny pogués perquè al començament es feien voreres i s’edificava, actualment en construir també s’han de fer instal·lacions com clavegueram, electricitat, aigua, telèfon o fanals, però tot i així veiem com el 2007 el preu del terreny és desmesurat. Actualment ha abaixat el preu del terreny, però per un altre motiu.

Els bancs han passat de donar crèdits ha gairebé tothom qui tenia nòmina del 120% del preu de l’habitatge, a invertir en deute públic ja que és més segur,  i han tancat el crèdit a particulars i empreses. Hi ha hagut un temps en que al comprar un pis, et donaven crèdit per comprar també els mobles i el cotxe. Per tant, si no pots fer front al crèdit, el pis no és prou garantia per retornar el que deus, i veiem drames de gent que un cop perdut el pis, deu milers d’euros al banc.

L’altre vessant de la crisi, bancs que venen pisos embargats per sota de preu de mercat, ja que han amortitzat part del deute amb el primer comprador, el que fa competència il·licita amb promotors i constructors que no poden competir en preus.

Respecte al crèdit, si treballes amb guanys del 7% al 10% i has de pagar els diners al 9% no és rendible. Si les empreses no produeixen guanys tanquen, els diners dels inversors marxen a altres mercats, i la gent es queda sense treball. Una empresa pot tancar en un moment, però cal molt de temps per crear una de nova. Ara mateix caldria que els bancs no especulessin amb el mercat, que es tornes a donar crèdits, amb una inflació moderada per sota de l’augment dels salaris per afavorir el poder adquisitiu dels treballadors, i atraure els inversors que han tret els diners per invertir fora del País.

Un altra conseqüència de la bombolla immobiliària, el certificat d’eficiència energètica, un document que avui en dia sols serveis per compensar als arquitectes la baixada de feina que tenen actualment.

Respecte al nivell de pisos, no en sobren, no han sobrat mai, el que hi ha és gent que no pot pagar i va a viure amb la família. Per la majoria de la gent, tenir un pis és un dels seus objectius a la vida.

Publicat a la revista AQUAE maig 2014 Caldes de Malavella