Catalans a pagar, pagarem més i més, fins lo inimaginable

Catalunya pateix una pressió fiscal de les més altes del mon, superada només per Suècia i Aruba segons el conseller Mas Colell, amb un dèficit fiscal traumàtic amb el govern central que a més de fer perdre competitivitat, està destruint l’estat del benestar.  El nivell de tributació no està equiparat amb els serveis que gaudim, més aviat al contrari, si mirem les inversions en infraestructures, en seus estatals, número de funcionaris, indústria nacional, carreteres, trens, ubicacions militars, ja veiem un agravi respecte a la resta de l’Estat. A nivell de les persones, la situació és similar, una persona a l’atur o en situació precària té més ajuts i prestacions en d’altres zones de l’Estat.

Malauradament Espanya s’ha acostumat a tirar de veta amb Catalunya. Potser per imposició, conveniència, incapacitat de defensar lo propi o per tot plegat, els nostres polítics també entren en la mateixa dinàmica que el Govern Central, i és la màxima de que els catalans han de pagar més, tenir més impostos, sancions i inspeccions.

Hi ha indrets d’Espanya que retiren l’impost de successions, però això no es pot permetre a Catalunya. La benzina és més cara, l’IBI també, paguem més d’IRPF, més per utilitzar autopistes, i per suposat, sempre estem a temps de treure més impostos de sota la mànega, com taxes turístiques, bancàries, sanitàries, ajuts al cinema, etc.

La solució sempre és la mateixa, pujar la recaptació a Catalunya al preu que sigui. No sembla importar els greus indicadors de que estem tocant fons, com ara en pèrdua de competitivitat, que el nostre teixit intel·lectual va a l’estranger a treballar o deixa llurs professions, l’increment exponencial de la gent en el límit de pobresa, un atur per damunt del 27%, o el deteriorament de les condicions dels infants a nivell d’alimentació i roba.

Hi ha un dèficit fiscal clar, evident, reconegut però no quantificat oficialment, el que no és suficient per seguir escanyant al poble català. Tot plegat, ni fa variar l’actitud del govern central, que és fer pagar més als catalans, ni la del govern autonòmic, que segueix plantejant pujar impostos, com s’ha fet des dels principis dels temps.

En resum, pagar i pagar, amb una única obsessió del govern central, que els catalans no puguem decidir el nostre futur, ja que poder expressar la nostre voluntat com a poble en democràcia exercint el vot, és un com acte de terrorisme d’Estat, ja que podria fer perillar la festa que, a la nostre costa, viuen les arques espanyoles.