Entrevista a David Riba i Cano, antropòleg

 

Les característiques de Caldes fan que sigui un indret atractiu per professionals de nivell intel·lectual, que ens aporten coneixement i inspiració per tots. En aquest cas, en David ha vingut atret pel Camp dels Ninots, hi ha trobat un lloc adient per establir-se amb la família.

Explica’ns la teva trajectòria professional

Respecte als estudis, llicenciat en Història i antropologia social per la UB, graduat superior amb arqueologia prehistòrica per la URV i Màster Oficial amb arqueologia del quaternari i evolució humana. Preparant el doctorat en primats i orígens de l’home.

He participat en moltes excavacions com ara al jaciment d’Atapuerca, i d’altres de la península i l’estranger. Per altra banda, porto molts anys fent treballs d’observació etològica ( del comportament ) dels primats.

Com vas arribar a viure a Caldes?

Vaig conèixer la vila de Caldes de Malavella a través d’un projecte de recerca del Camp dels Ninots, al voltant de l’any 2003. Vam fer la primera campanya d’excavació, per aquell temps estava estudiant a Tarragona el grau superior en arqueologia, en aquest context vaig conèixer al Bruno i al Gerard, els actuals directors del projecte. La Vila em va agradar molt, i vam decidir amb la meva dona establir-nos.

Com veus el Camp dels Ninots?

El projecte del Camp dels Ninots té un potencial enorme des del punt de vista de la recerca i la difusió, en l’àmbit paleontològic és un lloc excepcional perquè permet conèixer en profunditat el període de la nostra prehistòria corresponent als 3,5 milions d’anys, del que pràcticament no sabem res.

Pel que fa a la difusió té moltíssimes possibilitats per explotar, és un indret molt gran amb un munt de restes que permet estudiar i divulgar el patrimoni natural des de diverses perspectives com la geològica, el vulcanisme, la paleontològica i la restitució paleoambiental. Cal molt de treball, esforços i inversió per treure profit i fer difusió aconseguint un referent que atragui turisme i doni el prestigi que es mereix la zona, com han sabut fer a Atapuerca.

Que representa fer un doctorat i preparar la tesi?

Una tesi doctoral és un treball important que requereix força temps i dedicació. Vaig començar el meu projecte fa 5 anys, sobre els ximpanzés de la fundació Mona, concretament estudiant els mecanismes cognitius d’aprenentge social. És curiosa la correlació que hi ha amb el comportament dels humans de fins a 3 anys, aquesta qüestió és un camp d’estudi important per entendre els origens de la capacitat d’aprenentatge que tenim els humans uns dels altres. Per això les dades que obtinc a través dels estudis amb ximpanzés les comparo amb les dades d’altres estudis fets amb humans.

En l’àmbit econòmic estem en un país que dedica pocs recursos en I+D, hi ha una xarxa de coneixement, com estudis de recerca, molt precària. Això comporta que aquells que volem investigar hem de marxar o fer esforços amb els pocs recursos disponibles.

Vaig tenir la sort de gaudir d’una beca de la fundació Atapuerca durant 4 anys, el que m’ha permés desenvolupar gran part del meu doctorat, no obstant això, haig de continuar compaginant el treball d’investigació i del doctorat amb treballs que em permeten dedicar el màxim temps possible.

T’has plantejat establir-te a Caldes?

Amb la meva parella estem molt a gust, gaudim de les activitats del Poble, i vam decidir tenir aquí a la nostra filla Arlet, que és Caldenca de naixement. La nostra idea és continuar visquen a Caldes però dependrà de la possibilitat de trobar una feina adequada un cop acabat el doctorat. Actualment tots els sectors vivim en la incertesa.

Creus que una sortida podria ser el Camp dels Ninots?

Si es donessin les circumstàncies i es potencies com cal, sense dubte, seria un projecte molt motivador, i l’entorn ens agrada.

El punt de sortida seria el model que vam seguir a Atapuerca, a partir del jaciment arqueopaleontològic s’ha vertebrat el desenvolupament turístic, econòmic i cultural de la ciutat de Burgos, i s’ha donat renom internacionalment, penso que Caldes està en una situació que permetria alguna cosa similar. Si bé el jaciment és més reduït, també ens trobem en una zona amb més potencial i situada estratègicament, que ofereix altres actius com les termes romanes, el golf, els balnearis o la ruta de les ermites.

Revista AQUAE Caldes de Malavella novembre 2014

Xerrada amb Neus Munté, consellera de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya

Avui hem tingut la sort de gaudir de la xerrada col·loqui amb la consellera Neus Munté sobre El Benestar Social en la Catalunya Independent, al Casino de Caldes de Malavella. S’ha parlat de la situació política actual, el tracte fiscal del Govern Central amb Catalunya, el tracte a la cultura catalana i la incidència en les polítiques socials que els ajustos de l’Estat obliguen a fer.

També s'ha tractat de les possibilitats que tindríem a nivell de polítiques socials en un Estat independent.

Ha estat un plaer escoltar a Neus Munté, desitjar-li sort en la seva tasca, en uns moments tan complicats com els que hem de viure actualment.

Procés d’explotació d’eines TIC en les empreses

Més del 90% de les empreses tenen ordinadors, i d’aquestes la gran majoria tenen connexió a Internet.  L’ús d’intranet corporativa és generalitzat en empreses de més de cinquanta treballadors, però per empreses petites és força baix, el que genera una bretxa tecnològica important. Hi ha diverses raons, per exemple el cost del personal de TI, el percentatge de personal TI per cada 100 treballadors és més gran en empreses petites que en les grans.

El coneixement de les TIC per part dels treballadors en empreses petites és força baix. Les empreses petites contracten menys experts en TIC que les empreses grans, i les que busquen experts es troben amb dificultats. Un dels problemes és que intenten buscar un informàtic que les resolgui tot, en lloc d’especialistes per cada tema TIC.

Hi ha moltes empreses que tenen espai web, però molt poques venen els seus productes per Internet. Encara menys enllacen el seu SI per aprofitar les avantatges de mobilitat i difusió de la xarxa.

El problema no és generar comandes en línia, sinó el seu tractament, sols una minoria de pimes integra les comandes en línia al seu sistema final. Hi ha moltes que ni tan sols envien un correu electrònic al client confirmant la comanda. Encara menys confirmen disponibilitat de producte en temps real, control de preus per client, consulta d’històric de comandes, promocions, descomptes, programes de fidelització o atenció al client integrada a l’historial de l’empresa. Els actuals anuncis de webs econòmiques deslligades del SI encara pronuncia més el fracàs i per tant el desconcert dels petits empresaris davant les noves tecnologies.

Es troben a faltar reunions de pimes per compartir experiències i coneixements TIC i establir marcs referencials. La implantació d’una nova tecnologia en una empresa ha d’aconseguir confluir tres aspectes com la grandària de l’empresa, el model organitzatiu i el model de gestió empresarial.

Seria positiu crear centres de referència on l’experiència TIC estigui centralitzada, el coneixement revisat i contínuament debatut, ja sigui via cambres de comerç, consells comarcals, o entitats gremials. El paper del Col·legi d’Enginyers en Informàtica podria ser important, especialment si es dotés de grau competencial.

El repte principal, no obstant això, és augmentar l’alfabetització TIC tant d’empresaris com de treballadors. Un empresari no pot dur a terme un projecte d’èxit TIC per la seva empresa si no conèix perfectament la seva empresa i contracta professionals adequats per aconsellar-lo.

Molts treballadors, principalment en tasques poc qualificades i mal pagats, pensen que l’ensenyament ha de ser a càrrec de l’empresa o del govern, i mai fora de l’horari de treball, això fa que no tinguin accés a ensenyament de qualitat i amb els anys quedin fora de mercat, o bé limitin l’activitat de les empreses que els contracten. Si es volen experts, aquests experts s’han de pagar. Amb l’actual política de reducció de sous no es poden aconseguir professionals de qualitat.

La cooperació i  treball en xarxa de les pimes locals és un altre dels temes poc desenvolupats. A la poca tradició, i la manca de perspectiva de la rendibilitat que pot proporcionar a tots plegats, s’afegeix una mal entesa competitivitat i per tant por de donar coneixement als nostres veïns, el que xoca amb polítiques econòmiques globalitzades que requereixen esforços de tots per atraure mercat, clients i inversors.

La clau de la informatització de les empreses és la integració de totes les parts que composen el negoci, la adaptació al mercat i la captació, procés i entrega de la informació necessaria per la pressa de decisions. La mala execució de projectes TIC no tant sols representen una important pèrdua de recursos econòmics per l’empresa, sinó una pèrdua de potencial i mercat que pot comportar fins i tot el tancament del negoci.

L’economia de la tecnologia a més representa una gran oportunitat de desenvolupament, o el punt final del nostre model empresarial. Podem passar de l’èxit al fracàs per no adaptar-nos a les noves realitats del mercat.

La tecnologia canvia de vegades a velocitat vertiginosa, una empresa que no sàpiga quan invertir i que entri massa tard en determinats sectors, no tindrà temps suficient per aconseguir beneficis.

Entre els anys 1848 i 1852 es va passar de 600 a 10 empreses automobilístiques, en el 1984 hi havien de 400 a 500 empreses informàtiques, el 1986 quedaven 7, el mateix passarà amb tecnologies com les aplicacions mòbils, els desenvolupaments web i el negoci electrònic, cal preguntar-se doncs quin paper volem assumir a curt i llarg termini, a més de buscar altres respostes com per exemple de quina manera fer front a la crisi, a la globalització i als nous models de mercat.

Es parla molt d’innovació, però tenir ments creatives sense recolzament econòmic per desenvolupar la corresponent explotació comercial és car, i sols serveix d’aportació d’idees perquè d’altres s’aprofitin.

Els empresaris han de tenir clar que cap país desenvolupat ha creat una estructura competitiva de qualitat sense inversió en recerca i reduint sous, malauradament és el nostre cas, motiu pel qual molts joves qualificats marxen a l’estranger a treballar, i les nostres empreses comencen a perdre pes en els mercats.

DESIGUALTAT PER A TOTHOM

L’economista Robert Reich, que va ser secretari de treball de Bill Clinton, va publicar el llibre ‘Aftershock’ , que va inspirar el documental ‘Inaquality for all’ del 2013.  

Robert Reich diu que el 70% de la economia depèn de la despesa dels consumidors, i denuncia com la classe mitjana ha frenat el consum per la pèrdua de treball i poder adquisitiu. Les empreses no contracten per la pèrdua de clients. Els governs fan polítiques d’austeritat i per tant frenen més la demanda, no obstant això, cap govern impedeix que l’1% dels més rics es facin amb més i més riquesa. La situació que reflecteix, basada en els Estats Units, és perfectament extrapolable al cas que estem vivint a Espanya.

Els milionaris no creen la major part del treball, o fa la classe mitjana. En la dinàmica actual, la classe mitjana viu al límit i està espremuda, el poder adquisitiu ha caigut en picat des de finals dels anys setanta, cada vegada hi ha més diferències entre les classes mitjanes i les riques. Hi ha tota mena d’indicadors que reflecteixen aquesta realitat, però només cal fixar-se en la taxa d’atur, les modalitats de contractes, l’evolució dels sous i la pujada d’impostos.

Un treballador en nòmina, per terme mig, està tributant per més del 50% del seu sou, si tenim en compte les retencions de la nòmina (SS, IRPF i AT), el 21% d’IVA de qualsevol compra que realitzi més els impostos indirectes com ara IBI, escombraries, impost de circulació, guals, etc.

Els 100 americans més rics guanyen més que els 150 milions d’americans dels fons de la piràmide, la meitat dels actius d’Estats Units estàn en mans de 400 milionaris, el que també condiciona les decisions polítiques i per tant la democràcia. Espanya segueix el mateix model, un cas tant recent com dolorós ha estat el rescat a la banca, que ha suposat fins i tot un canvi de la constitució espanyola que ni tan sols hem votat.

Les inversions a Espanya no s’han basat en l’interès general, en garantir la economia ni en models sostenibles. El greuge d’inversions estatals és especialment palès a Catalunya, com tots ja sabem, si bé aquest tema entre dins un altre marc de discussió.

La manca de confiança amb les institucions i els polítics no pot traduir-se amb conformisme. Hauríem de tornar als plantejaments econòmics de començament dels anys 70, especialment pel que fa a la redistribució de riquesa.

La desigualtat és inevitable i fins i tot desitjable, a fi de comptes és la base del capitalisme, però no fins al punt de què el 70% de la gent tingui uns mitjans tan pobres que afecta no tan sols a les seves vides, sinó també a l’economia del País.

Un altre factor important és la formació com element imprescindible per garantir el desenvolupament econòmic d’un país, però també per la capacitat individual per trobar feina i ser competitiu en el món laboral. Curiosament, com més exigent ha estat el mercat més desànim ha generat entre els joves, i pitjor ha estat el nivell de formació general de la nostra societat.

L’eterna discussió entre esquerres i dretes i el bipartidisme espanyol amaga formes de fer polítiques que agreugen les condicions de la classe mitjana. Els dos grans partits en l’àmbit estatal han pactat sobre un model econòmic deixant de costat el sentiment de la gran majoria dels ciutadans.

Les polítiques socials no poden ser la solució al conformisme ni la manca d’especialització, com tampoc un apaga foc a polítiques que oprimeixen la classe mitjana.

Publicat a la revista AQUAE de Caldes de Malavella, setembre 2014

Dret competencial per a les enginyeries informàtiques

Les noves tecnologies regeixen tots els processos tant de gestió com de producció de les empreses. La informàtica s’ha fet imprescindible per gestionar qualsevol sistema, tant d’organismes públics com privats. En un àmbit tant important com les noves tecnologies, no hi ha cap reglamentació referent als drets competencials dels professionals que exerceixen, o dit d’un altre manera, qualsevol persona sense acreditar cap coneixement ni tècnic ni tecnològic pot treballar d’informàtic, fins el punt de que la informàtica és el sector amb més intrusisme professional.

La LOPD (Llei Orgànica de Protecció de Dades de Caràcter Personal), i la LSSICE (Llei de Serveis de la Societat d'Informació i  Comerç Electrònic) han sorgit per garantir la privacitat de la gent i controlar la informació, però qui s’encarrega de garantir-ne l'aplicació? Qui marca uns nivells de qualitat en els Sistemes d’Informació? La resposta és senzilla, ningú! Els responsables de l'aplicació són les empreses però no hi ha cap garantia de la capacitació dels qui han d’aplicar-les, com a la pràctica queda palès en la majoria dels casos.

Des dels seus inicis, les enginyeries informàtiques han estat discriminades per l’Estat Espanyol, que mai ha volgut establir un dret competencial. Empreses i particulars van venuts a l'hora de decidir com implementar un Sistema Informàtic. Les pèrdues son milionàries i les vulneracions de seguretat, constants.

L’establiment de graus competencials per a les enginyeries informàtiques no suposaria pèrdua de llocs de treballs, ni impediria accedir al treball als professionals que actualment exerceixen però com en el cas d’altres professions, obligaria a signar els projectes informàtics per un enginyer, la qual cosa donaria garanties, permetria establir un marc jurídic competencial i crear estàndards per definir temes tant importants com la seguretat informàtica.

Però no parlem sols de seguretat, també seria desitjable establir marcs per garantir la qualitat en sistemes industrials i de gestió, com ara desenvolupaments d’internet, ERP (Enterprise Resource Planning o Planificació de Recursos Empresarials) o CRM (Customer Relationship Management) o Gestor de Relació amb Clients, especialment pel que fa a empreses públiques i grans empreses.

Ningú no posa en dubte els avantatges que metges, infermeres, farmacèutics, enginyers industrials, de telecomunicacions, ponts i camins o arquitectes, hagin de tenir titulació per fer les seves tasques. Es deixaria operar per algú que no fos metge? Compraria un pis que no tingués el vistiplau d’un arquitecte? Doncs la informàtica és el cor de tots els sistemes actuals i no hi ha cap regulació al respecte.

Publicat a la revista AQUAE de Caldes de Malavella, Setembre 2014

La Catalanofòbia torna a manifestar-se

En plena era de les comunicacions i les llibertats, en l’Europa democràtica occidental, estem patin un atac a la nostra llengua i cultura sense precedents. El primer ha estat dividir la llengua per comunitats autònomes, així es treu pes a la llengua catalana en extensió i nombre de parlants, i es busca la confrontació entre territoris. Això a donat pas a noves llengües com ara el lapao, valencià o mallorquí, per part d’aquells que defensen la universalitat del castellà, tant dins l’Estat com Andalusia, Castella, Galícia o Catalunya, com a la República Dominicana, Guatemala, Argentina o El Salvador.

El segon pas ha estat atacar el nostre sistema educatiu, tant a Catalunya, València i les Balears. La justificació es la suposada confrontació que vivim al parlar en varies llengües, així doncs cal aprendre anglès, àrab, rus o alemany, però és força preocupant que la gent parli català.

El tercer gran atac està en els mitjans de comunicació, pilar necessari per la normalització lingüística en un territori. Primer ha estat la manca de suport al cinema en català, la discriminació en partides econòmiques en l’àmbit cultural en català, després el tancament de Canal 9, la prohibició d’emetre TV3 al País Valencià, afegint posteriorment la prohibició de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, i ara volen eliminar un dels tres multiplex que gestiona la Generalitat de Catalunya, el que representa prescindir de la meitat de l’espai radioelèctric que disposa la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals), el que implica haver de reduir canals, renunciar a l’alta definició, i impossibilita l’intercanvi de senyals amb les illes balears i el País Valencià.

Tot plegat reforça la necessitat del dret a decidir, la necessitat de què reaccionem com a País en defensa de la nostra identitat i dels nostres drets en llibertat, seny i convivència. Viure en català és un senyal d’identitat, un sentiment, una manera de viure, de sentir, d’estimar el nostre País, no pot ser que se’ns relegui com a llengua casolana i sols a nivell privat, per no molestar castellanoparlants.

Des de CDC de Caldes de Malavella donem suport al Conseller de la Presidència Francesc Homs, qui està en tractes amb el Ministeri per evitar el tancament de l’esmentat multiplexor, la defensa de la llengua catalana ens pertany a tots.

Un mal negocio

Vale la pena transcribir este artículo publicado en La Vanguardia en Página abierta, que trata del agravio sufrido por los catalanes a nivel económico por parte del Estado. Podrían añadirse muchos más temas y datos, pero la exposición ya es suficiente para entender el malestar de los catalanes. Tampoco habla del tema cultural, aspecto que me parece importante y que la actual política del Estado se me antoja insultante e inaceptable, como la proliferación de lenguas dígase Lapao, Valenciano o Mallorquín en un Estado que considera el castellano lengua universal por todo el mundo, pero eso es otro tema... recomiendo leer el siguiente artículo:

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.
Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.
Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.
Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?
¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?
¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?
¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?
¿Quién puede defender que el “Ministerio de Cultura” haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?
¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?
¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?
¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?
¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?
Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?
Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?
Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?
¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.
¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?
Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?
España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del su leitmotiv nacional.

Sobre la bombolla immobiliària amb un constructor de Caldes

Aquest article és anòmin, una xerrada amb un constructor de Caldes reflexionant sobre la bombolla immobiliària.

El gran problema de la construcció ha estat l’especulació amb el preu del sol. Els constructors al planificar un projecte, calculen el preu de la construcció i el del sol i fixen al preu de venda dels diferents immobles. Un augment en el preu del sol fa que tinguin menys guanys, però sobretot dificulta la compra de més terreny pel següent projecte, per aquesta raó moltes constructores no han pogut fer front a la crisi. És cert que si al acabar el projecte els immobles són més cars, poden guanyar més diners, però sols en aquells que no s’hagin venut sobre planell. Pensem que un constructor intenta vendre al més aviat possible, fins i tot abans de començar a construir, per finançar-se.

Per anar bé el terreny hauria de valdre una quarta part de la construcció, però hem arribat al doble del preu de la construcció. Tots hem estat culpables de la bombolla immobiliària, però han estat els especuladors del sol qui han guanyat diners. Mirem la següent evolució de preus, és estimativa però serveix per analitzar la situació:

 

	Preus metre quadrat
Any	terreny	construcció
1967	3 €	15 €
1977	42 €	96 €
1987	180 €	361 €
1997	421 €	480 €
2007	2,100 €	900 €
2014	1,000 €	1,000 €

Hem de pensar que el preu del terreny varia en funció de la localitat, i fins i tot del carrer o orientació, però en termes generals ens serveix per analitzar el que ha passat en el mercat. Abans era més cara la construcció que el terreny, és normal que el preu del terreny pogués perquè al començament es feien voreres i s’edificava, actualment en construir també s’han de fer instal·lacions com clavegueram, electricitat, aigua, telèfon o fanals, però tot i així veiem com el 2007 el preu del terreny és desmesurat. Actualment ha abaixat el preu del terreny, però per un altre motiu.

Els bancs han passat de donar crèdits ha gairebé tothom qui tenia nòmina del 120% del preu de l’habitatge, a invertir en deute públic ja que és més segur,  i han tancat el crèdit a particulars i empreses. Hi ha hagut un temps en que al comprar un pis, et donaven crèdit per comprar també els mobles i el cotxe. Per tant, si no pots fer front al crèdit, el pis no és prou garantia per retornar el que deus, i veiem drames de gent que un cop perdut el pis, deu milers d’euros al banc.

L’altre vessant de la crisi, bancs que venen pisos embargats per sota de preu de mercat, ja que han amortitzat part del deute amb el primer comprador, el que fa competència il·licita amb promotors i constructors que no poden competir en preus.

Respecte al crèdit, si treballes amb guanys del 7% al 10% i has de pagar els diners al 9% no és rendible. Si les empreses no produeixen guanys tanquen, els diners dels inversors marxen a altres mercats, i la gent es queda sense treball. Una empresa pot tancar en un moment, però cal molt de temps per crear una de nova. Ara mateix caldria que els bancs no especulessin amb el mercat, que es tornes a donar crèdits, amb una inflació moderada per sota de l’augment dels salaris per afavorir el poder adquisitiu dels treballadors, i atraure els inversors que han tret els diners per invertir fora del País.

Un altra conseqüència de la bombolla immobiliària, el certificat d’eficiència energètica, un document que avui en dia sols serveis per compensar als arquitectes la baixada de feina que tenen actualment.

Respecte al nivell de pisos, no en sobren, no han sobrat mai, el que hi ha és gent que no pot pagar i va a viure amb la família. Per la majoria de la gent, tenir un pis és un dels seus objectius a la vida.

Publicat a la revista AQUAE maig 2014 Caldes de Malavella 

Contact Centers, l’evolució dels Call Centers

Un Contact Center és el resultat de l’evolució del concepte de Call Center, es tracte d’integrar en el nostre SI totes les comunicacions de l’empresa. Un Contact Center integra trucades telefòniques tant entrants com sortints, correus electrònics, documents i la informació del nostre SI tant de gestió com de producció.

Per explotar les possibilitats d’un Contact Center cal conèixer l’empresa, el seu SI i redissenyar tant el flux d’informació com les funcions de cada treballador. Podem adquirir sistemes de Contact Center, però si realment volem explotar el seu potencial caldrà un disseny i implementació fet a mida.

Al integrar documents, trucades i correus electrònics ens permet ràpida i còmodament tenir tota la informació actualitzada de clients i proveïdors, el que es tradueix en estalvi de temps en la gestió, millora dels nostres serveis, de la nostra imatge i de l’atenció al client. La millora de la gestió també permet optimitzar la producció.

Imaginem un client que truca a la nostra empresa, l’operadora rep per pantalla, gràcies a identificar el número telefònic entrant en la nostra base de dades, la informació del client, el seu estat de comptes, les trucades rebudes i emeses, l’històric d’incidències i comandes. El resultat és que al despenjar podem saludar al client pel seu nom , deduir perquè truca i guanyar temps en resoldre qualsevol plantejament que ens faci el nostre client.

Un Contact Center permet establir sistemes de qualitat i atenció al client sense precedents, i marcar les pautes d’actuació comercial. Davant qualsevol contacte dels nostres clients o proveïdors, podem consultar tot l’històric de les comunicacions amb el client, el seu estat comptable com ara facturació, impagats, incidències, i veure les persones implicades i les seves accions fins al moment.

Un Contact Center també permet temporitzar comunicacions tant automatitzades com personalitzades via correu electrònic, SMS, correu ordinari o per telèfon, que permetran la fidelització del client i particularitzar campanyes de màrqueting directe.

L’equip comercial pot accedir a dades que normalment no es registren dins una empresa, com a resultat podrà personalitzar campanyes en funció de paràmetres com ara situació geogràfica dels clients, quantitats facturades, productes adquirits, periodicitat en les compres, antiguitat com client, o qualsevol altra informació que considerem rellevant per la campanya de vendes.

També permet fidelitzar clients, detectant quan fa que no hem contactat amb un client, la seva darrera compra, la xifra de facturació, l’evolució de les vendes, les preferències de compres o les incidències.

És fonamental dissenyar correctament la manera de comunicar-se amb els clients, la finalitat que desitgem en cada acció, el contingut, periodicitat i les persones de la nostra empresa implicades en cada moment, i establir mecanismes de control que garanteixin la implementació del nostre disseny i permetin analitzar els resultats obtinguts.

Malauradament, la majoria de projectes de Contact Center estan mal implementats, no cal comentar exemples, tots els hem viscut. Alguns exemples representatius:

-          Fer identificar a un client i que repeteixi diverses vegades el motiu d’una trucada a diversos interlocutors.

-          No donar resposta a temps als clients.

-          No solucionar adequadament les necessitats dels clients.

-          No rebre avisos de confirmació de comandes, entregues, comunicacions, i per tant, tenir el dubte de l’estat de les diverses accions amb l’empresa.

-          Haver d’esperar a parlar amb una operadora.

-          No rebre un tracte personalitzat.

-          No disposar d’informació de productes i serveis adients al nostre perfil de client.

-          No rebre notícies que ens informin de l’actualitat de l’empresa.

-          Tenir una sensació de frustració al intentar resoldre problemes o donar de baixa serveis.

Un client ben tractat és una font d’ingressos, un client molest no tan sols ens facturarà menys, sinó que ens farà perdre mercat, incidint negativament a la resta de clients actuals o potencials.

Publicat a la revista AQUAE maig 2014, Caldes de Malavella

 

 

 

Vull decidir sobre la meva salut

 

En plena era de les comunicacions, encara estem sense informació que ens permeti decidir sobre la nostra salut. Quan hem que fer un tractament, prendre medicació o passar per una cirurgia, la majoria de vegades anem de la mà del metge sense poder decidir tractaments.

L’altre dia, parlant amb un company d’Holanda, comentava com els pacients de la sanitat privada poden entrar via web i consultar procediments per les seves malalties, i decidir com volen ser tractats.

Quan s’ha de afrontar una malaltia, hauríem de conèixer diferents tècniques i tecnologies, perills que comporten, temps de recuperació, percentatge d’èxit a curt i llarg termini, així com centres hospitalaris, metges i estadístiques que permetin avaluar la seva tasca.

Costos, efectivitat i eficiència, temps de recuperació, efectes secundaris i percentatge d’èxit son paràmetres que haurien d’estar a l’abast de tothom per decidir sobre el més convenient per la seva salut, especialment si a més de contribuir a la Seguridad Social, també paguem una mútua privada de salut.

Un criteri objectiu per part dels pacients a l’hora d’escollir també frenaria determinades pràctiques marcades per la pressió de la indústria i el benefici de centres i metges a l’hora de seleccionar equipaments, pautar fàrmacs o escollir tractaments. Qui és el més indicat per escollir que el propi pacient? A fí de comptes, és qui haurà de fer front a les conseqüències, i es juga ni més ni menys que la seva salut.

 

Dret a votar, dret a decidir, dret a ser respectats

La relació Catalunya Espanya no passa pel seu millor moment, de fet, mai ha estat planera, ja que l’encaix de Catalunya dins l’Estat s’ha interpretat diferent, per l’Estat es tracta d’una regió, a Catalunya sempre hi ha hagut un sentiment de País.

L’Estat té una concepció centralista, amb Madrid com a Capital, eix de l’economia, comunicacions i govern. Catalunya té un moviment empresarial, cultural i turístic important, un pes indiscutible, que xoca frontalment amb la política del Govern Central.

Es pot escriure molt sobre les relacions amb l’Estat dels darrers 300 anys, però el que cal és abordar la situació actual per buscar solucions. No resulta senzill sentir-se integrat amb un Estat que no respecte l’idioma i que ofega Catalunya econòmicament.

Donat un cop d’ull a la política econòmica de l’Estat veiem com Catalunya queda al marge. En l’àmbit cultural el tracte no és diferent. Tot això no podria passar si Catalunya tingués pes, veu i vot per decidir.

Ja tenim data de consulta, no podem renunciar al nostre dret de ser escoltats. El pròxim 9 de novembre del 2014 és la data escollida per conèixer la voluntat dels catalans. El coratge d’Artur Mas de canalitzar el neguit del Poble Català s’interpreta con un desafiament per part dels partits majoritaris estatals. El grup de CDC de Caldes de Malavella donem suport explícit a la consulta.

Això és el que fa por i es vol evitar a tota costa. Però una democràcia basada a evitar el vot dels catalans és una democràcia malalta, prostituïda, és una construcció de l’Estat pensant sotmetre en lloc de sumar, en un moment en què l’economia necessita el conjunt de les forces, i la credibilitat hauria de ser una prioritat inqüestionable. 

Sols ament votant tindrem pes, sols ament amb pes serem escoltats i respectats. Ja no importa tant si ens considerem una nació independent, o del nostre ideal d’encaix a Espanya, importa si som lliures, si podem decidir el nostre futur, o bé si hem de seguir governats per aquells que no volen saber res del que pensem, d’aquells qui menyspreant als catalans, però sense renunciar als diners que els fem arribar.

Un Estat democràtic no pot tenir por a escoltar, no pot governar contra la voluntat del Poble, no pot posar com objectiu impedir que votem, com tampoc podia modificar l’Estatut votat pel Poble Català, un cop tramitat en la Generalitat i el Congrés dels Diputats.

Potser el nostre delicte és creure el que ens han venut, creure que estem en democràcia, que nosaltres decidim. Cortines de fum per dominar un Poble, com ha estat sempre. És el moment de pensar en madurar tots plegats, prendre una decisió, acordar un model, i deixar de tibar la corda per tots dos costats. És el moment de construir en democràcia, allà on la democràcia sigui respectada, sense por d’estar dins o fora d’Espanya o d’Europa, la llibertat no té preu, la llibertat no es guanya amb por.

 

Publicat al Parlem-ne Caldes de Malavella gener 2.014

 

Call Center, integració del SI a la emissió de trucades

Un Call Center és la integració d’un sistema informatitzat a una centraleta telefònica per emissió de trucades. Les avantatges d’incloure al nostre SI un mitjà per efectuar trucades sortints son nombroses.

Permet guanyar eficiència i eficàcia, per un costat les operadores no han de marcar els telèfons, ni esperar quan comunica, sinó que directament lis entren les trucades ja establertes. D’altre banda, es pot analitzar el resultat de les trucades codificant finals de trucada, com ara si el client està satisfet, interessat, molest o no vol saber res. Tindrem les gravacions de les trucades, amb les que podrem formar a les operadores escoltan converses reals per millorar l’atenció al client i resoldre possibles conflictes. Evita la reiteració de trucades a un mateix client, i evita que no truquem a d’altres, ja que tindrem registrats els contactes realitzats telefònicament.

Des d’un punt de vista del responsable del sistema, no és una tasca senzilla, la configuració requereix un difícil equilibri entre les trucades que genera el sistema i la disponibilitat de les operadores, per evitar que trucades entrants quedin desateses o que operadores estiguin esperan una trucada entrant. És molt molest pels clients rebre trucades i al despenjar sentir un missatge automatitzat sol·licitant que esperi la disponibilitat d’una operadora. Aquesta complexitat estarà directament lligada al nombre d’operadors que tinguem operatius en el Sistema, la fiabilitat de la base de dades de clients en la que treballem i la durada de les trucades un cop els operadors contacten amb els clients.

El registre de les trucades permetrà disposar d’un control de les trucades efectuades a clients, aquesta informació pot apareixer en pantalla als operadors, com argument per mantenir una millor atenció telefònica.

A més, al informatitzar els finals de trucades, permet depurar contínuament la bases de dades de clients, actualitzant qualsevol canvi en les seves dades, estat com a client, telèfons incorrectes o canvis en els números de telèfons de contacte a voluntat del client.

Dona a l’Empresa una poderosa capacitat de contactació, que pot aprofitar-se per informar de promocions, canvis d’oficina, esdeveniments, és a dir, qualsevol gestió administrativa o comercial.

Si la base de dades està vinculada al sistema informàtic de gestió de la empresa, podem fer campanyes específiques adreçades a promoció, impagats, fidelització, nous productes, atenció al client,… amb informació actualitzada a l’instant en tots dos sentits, tant a nivell de gestió, com de la pròpia campanya telefònica.

Les primeres campanyes de màrqueting telefònic van crear gran impacte, aconseguint un augment de vendes a baix cost comercial, i per tant generant importants guanys a les empreses, avui en dia és un sistema encara efectiu cost/benefici, si be els clients son més reticents a adquirir productes o serveis per marketing telefònic, degut a la quantitat d’empreses que fan ús d’aquest mitjà.

Si l’objectiu no és captar clients, sinó contactar amb aquells clients que tenim registrats en la nostre empresa, és un mitjà econòmic, ràpid, efectiu i que permet avaluar resultats de manera immediata, amb el adequat tractament informatitzat de finalització de les trucades. En canvi, si el que volem és captar nous clients, hem de pensar com adquirir telèfons de potencials clients sense vulnerar la LOPD, el que sempre complica i encareix la base de dades a utilitzar.

En qualsevol cas, disposar de la versatilitat d’un Call Center, i de la informació que ens genera, és un valor afegit molt important del SI de qualsevol empresa, i per tant, del seu òrgan de gestió.

 

Publicat a la revista AQUAE gener 2.014

 

Entrevista a Joaquím Barceló Jordà, constructor

 

Joaquím Barceló és un emprenedor, arran de la seva passió pel treball i del seu companyerisme, va crear la seva pròpia empresa, Construccions Barceló Jordà SL. Creu en el treball com forma de realització, en la constància, en el progrés fruït de l’esforç i l’interès en millorar dia a dia. Veu la competència com companys de professió disposats a donar un cop de mà. El Joaquím ens inspira aconseguir les nostres fites, una conversa amb ell recorda que l’important és triomfar a llarg termini, una fita en què la qualitat humana i la serietat en el treball son arguments indispensables.

 

Quina ha estat la teva trajectòria?

Porto tota la vida a Caldes, vaig començar a treballar amb 16 anys, després de treballar en una fàbrica vaig apostar per la construcció pensant que m’agradaria, com així ha estat els darrers 22 anys. En el món de la construcció vaig treballar primer amb Vinyals i després amb Massa Casals abans d’establir-me pel meu compte. Actualment a Construccions Barceló Jordà tenim una plantilla de 7 treballadors, 3 dels quals son familiars.

 

Quina és l’actualitat del sector?

Actualment és complicat, abans el treball abundava, hi havia molta feina de nova construcció, que compaginàvem amb rehabilitació. Ara no hi ha obra nova, tot és manteniments i rehabilitació.

 

Com es quantifiquen els costos dels projectes?

Els costos poden ser per administració o per pressupost. Antigament dominava l’administració, ara sols es treballa amb pressupost, suposo que degut a la crisi. El pressupost és bo pel client, en l’administració queda obert i no saps quan es tancarà. Els clients normalment segueixen els projectes d’aprop, el que facilita el nostre treball. Si el client ve al acabar l’obra, no sap que s’ha fet ni perquè i pot donar lloc a problemes.

 

Com ha canviat el treball amb el pas del temps?

La manera de treballar ha canviat molt amb el pas del temps, abans treballava amb carretó, era un treball més pesat o millor dit més físic, però més tranquil a l’hora.

 

Com és el pas d’assalariat a empresari?

Per crear una empresa la decisió és més un tema moral que econòmic. Jo era paleta i sempre m’ha agradat saber i aprendre més. Portes un carretó, poses tochos, després intentes interpretar plànols i vas aprenent l’ofici.

Si treballes per un sou saps que treballes unes hores, treballar pel teu compte és la mateixa filosofia, cobrar per un treball determinat. Si t’agrada treballar sempre queda la via de retorn com assalariat. Quan fas una feina no penses el que guanyaràs o perdràs, sinó en fer la feina el millor possible. Es treballa per la feina, els guanys ja vindran.

 

S’ha d’invertir molt per crear una empresa?

El més important és tenir vocació de treball. Mai he demanat finançament extern, he anat fent a poc a poc. Quan he necessitat alguna eina, sempre hi ha hagut algun company que me les ha prestat. La imatge amb els companys de professió és molt important. Per exemple, si cal un transpalet també el pots llogar, però aleshores perds tots els guanys.

 

Diuen que en el món de la construcció hi ha molts robatoris

Efectivament, a mi m’han robat cada any, algun any dues vegades, afortunadament mai han estat coses de molt valor, però si que m’he trobat anar a treballar i no disposar de fils de corrent, del muntacàrregues o d’un transpalet. Fins i tot m’han arribat a robar la ferralla de les obres.

 

Com veu la relació amb l’Ajuntament

Veig una relació bona, ens donen feina, més ara en temps de crisi que abans, i sempre m’han atès correctament. No puc opinar del  tema dels permisos, ja que s’encarreguen els clients directament.

 

Quina és la vostra àrea d’actuació

Fora de Caldes he treballat fins a Matadepera, en zones com Sant Feliu de Guíxols, Cassa de la Selva, Llagostera, Riudellots, és a dir, les rodalies de Caldes. Ara estem més disposats en fer desplaçaments, però seguim apostant per les rodalies de Caldes.

 

Com us doneu a conèixer?

M’anuncio en la Festa major de Caldes o en Franciac, ens funciona molt bé el boca-orella i en alguna obra he posat algun cartell publicitari.

 

Quines aficions tens?

M’agrada caminar, sortir i veure alguna fira, mirar partits de futbol si tinc temps, no tinc aficions fortes.