DESIGUALTAT PER A TOTHOM

L’economista Robert Reich, que va ser secretari de treball de Bill Clinton, va publicar el llibre ‘Aftershock’ , que va inspirar el documental ‘Inaquality for all’ del 2013.  

Robert Reich diu que el 70% de la economia depèn de la despesa dels consumidors, i denuncia com la classe mitjana ha frenat el consum per la pèrdua de treball i poder adquisitiu. Les empreses no contracten per la pèrdua de clients. Els governs fan polítiques d’austeritat i per tant frenen més la demanda, no obstant això, cap govern impedeix que l’1% dels més rics es facin amb més i més riquesa. La situació que reflecteix, basada en els Estats Units, és perfectament extrapolable al cas que estem vivint a Espanya.

Els milionaris no creen la major part del treball, o fa la classe mitjana. En la dinàmica actual, la classe mitjana viu al límit i està espremuda, el poder adquisitiu ha caigut en picat des de finals dels anys setanta, cada vegada hi ha més diferències entre les classes mitjanes i les riques. Hi ha tota mena d’indicadors que reflecteixen aquesta realitat, però només cal fixar-se en la taxa d’atur, les modalitats de contractes, l’evolució dels sous i la pujada d’impostos.

Un treballador en nòmina, per terme mig, està tributant per més del 50% del seu sou, si tenim en compte les retencions de la nòmina (SS, IRPF i AT), el 21% d’IVA de qualsevol compra que realitzi més els impostos indirectes com ara IBI, escombraries, impost de circulació, guals, etc.

Els 100 americans més rics guanyen més que els 150 milions d’americans dels fons de la piràmide, la meitat dels actius d’Estats Units estàn en mans de 400 milionaris, el que també condiciona les decisions polítiques i per tant la democràcia. Espanya segueix el mateix model, un cas tant recent com dolorós ha estat el rescat a la banca, que ha suposat fins i tot un canvi de la constitució espanyola que ni tan sols hem votat.

Les inversions a Espanya no s’han basat en l’interès general, en garantir la economia ni en models sostenibles. El greuge d’inversions estatals és especialment palès a Catalunya, com tots ja sabem, si bé aquest tema entre dins un altre marc de discussió.

La manca de confiança amb les institucions i els polítics no pot traduir-se amb conformisme. Hauríem de tornar als plantejaments econòmics de començament dels anys 70, especialment pel que fa a la redistribució de riquesa.

La desigualtat és inevitable i fins i tot desitjable, a fi de comptes és la base del capitalisme, però no fins al punt de què el 70% de la gent tingui uns mitjans tan pobres que afecta no tan sols a les seves vides, sinó també a l’economia del País.

Un altre factor important és la formació com element imprescindible per garantir el desenvolupament econòmic d’un país, però també per la capacitat individual per trobar feina i ser competitiu en el món laboral. Curiosament, com més exigent ha estat el mercat més desànim ha generat entre els joves, i pitjor ha estat el nivell de formació general de la nostra societat.

L’eterna discussió entre esquerres i dretes i el bipartidisme espanyol amaga formes de fer polítiques que agreugen les condicions de la classe mitjana. Els dos grans partits en l’àmbit estatal han pactat sobre un model econòmic deixant de costat el sentiment de la gran majoria dels ciutadans.

Les polítiques socials no poden ser la solució al conformisme ni la manca d’especialització, com tampoc un apaga foc a polítiques que oprimeixen la classe mitjana.

Publicat a la revista AQUAE de Caldes de Malavella, setembre 2014