Sofia Lamblin de Cavalls de Malavella

La Sofia i el Jordi son un exemple d’emprenedoria a Caldes de Malavella, representen una aposta per mantenir el patrimoni i per fer del treball l’exponent dels seus ideals, basats en el respecte als animals i el contacte amb la natura com fonts de creixement personal.

Per qui no et coneix, fes-nos una introducció

Vaig nàixer a Paris, als 14 anys vaig anar a viure a Sitges amb la mare, al cap d’un temps la mare es va traslladar a Madrid, i jo vaig anar a Normandia per ampliar la meva formació en el mon de la equitació. Soc parella de Jordi Martínez Solés, motiu pel que vaig venir de França. Tenim 10 hectàrees de nogueres, la idea és mantenir la masia que el Jordi ha heretat de la família i engegar el projecte dels cavalls.

Quin és el vostre projecte?

Estem enfocats en creixement personal, els cavalls tenen molt per ensenyar-nos, per exemple a ser pacients, humils. Quan tens pressa els cavalls fan tot molt més lent. No utilitzem ferros a la boca ni als peus, al deixar els ferros deixes d’utilitzar el dolor com mitjà de manipulació, es tracte de trobar la col·laboració del cavall, és tot un mon per descobrir.

El nostre objectiu és que les persones puguin comunicar-se amb els cavalls com a requisit abans d’aprendre a muntar. Quan pensem en cavalls, cal diferenciar si anem a buscar el contacte amb el cavall o a muntar. Estic recuperant gent que venen d’hipiques tradicionals que no saben fer moltes coses, com netejar els peus als cavalls.

La idea del projecte queda reflectida en la web, el preu de muntar és més car que la resta d’activitats, ho fem expressament per evitar que vinguin sols per muntar. A través del coaching amb cavalls estem tinguen molt bons resultats per treballar a nivell personal i en grup, aprenem coses com el rol que exercitem cadascú de nosaltres en les activitats en grup.

Com és que vas decidir marxar a França?

Vaig iniciar la meva professionalització a Sitges, però va arribar un punt que vaig trobar esgotades les propostes formatives, fluixes a nivell pedagògic. Les meves classes a França han estat molt diferents, vaig fer dos anys de monitora i de guia de turisme eqüestre. L’Estat em va donar facilitats i una beca, una formació sòlida amb bones bases. A França la pràctica de la equitació està més diversificada, ensenyen més doma i salt. A fora es fan disciplines de ruta des de fa 10 anys, com raid i trec, aquí tot just comencen.

A França vaig descobrir la pedagogia activa i la capacitat d’anàlisi. La formació en turisme eqüestre combina monitor en pistes,  trec i portar gent a voltar, pots  validar galops de l’1 al 8. Aprens a cosir el cuir, les ferradures, la alimentació que necessiten els cavalls i tot el necessari per treballar amb seguretat i tractar la gent en funció de les seves edats i en l’aprenentatge psicomotriu en funció de la edat.

Descriu les vostres activitats

El nostre objectiu és canviar les consciències. Oferim una experiència en mig de la natura, a nivell individual, amb els cavalls i amb el grup. El contacte amb la natura sempre és positiu, el necessitem. Fem activitats i jocs molt divertits. Lo important és que els cavalls es sentin segurs, tranquils, així son ells mateixos. Tots aprenem, els clients, els cavalls i jo mateixa. Col·laborem amb una psicòloga de Madrid que fa coaching amb els cavalls.

Ha vingut gent de Girona o dels voltants com  Blanes. Tenim un grup de nens que venen cada setmana, fem un projecte audiovisual per promoure el benestar dels cavalls i dels animals en general.

Amb la crisi hi ha cavalls abandonats i malnodrits, estem contactant gent que no pot mantenir el cavall amb aquells qui volen tenir el seu propi cavall. Tenim 4 cavalls propis i d’altres del Pirineu, col·laborem per ajudar al poni asturcon, un tipus de cavall amb perill d’extinció, tenim exemplars per veure si els podem vendre.

El projecte és viable econòmicament?

No hem volgut rebre ajuts econòmics per no dependre de ningú, la inversió principal a la que hem tingut que fer front han estat els tancats. El primer any ha estat deficitari, el segon va una mica millor, però si haguéssim de pagar lloguer seria inviable.

Quin és el tracte de l’Administració

En l’Administració es parla molt d’emprenedoria, però a la pràctica calen més ajuts. S’ha afavorir més activament a l’emprenedor afavorint tràmits, i evitant la despesa i el temps que cal invertir actualment per iniciar una activitat empresarial.

El Jordi porta 12 anys aquí, sempre ha trobat traves, la promoció empresarial en el cas concret de Caldes és complicada.

Donada la nostre filosofia, vaig donar-me a conèixer als instituts de Caldes, però els vaig veure tancats, van dir que els nens no volien, que estan passotes, i afectats per la crisi, però no vaig poder parlar directament amb ells.

Hem rebut bon tracte de l’oficina de turisme de Caldes, van proposar que anéssim al mercat.  Hi ha un altre hípica a Caldes que s’ha creat més o menys al mateix temps, fa uns dos anys, hi van dos diumenges al mes, però nosaltres fem activitats els caps de setmana i no ens ha estat possible participar.

Com us promocioneu

La nostre principal via de promoció és Internet i el boca orella dels nostres clients. La web,  bloc i facebook son els nostres principals mitjans de promoció, son mitjans gratuïts si be has de dedicar força temps. També he fet flyers al Eco si de Girona i a Biocultura de Barcelona, però no han tingut gaire resposta.

En la nostre experiència, Internet és el mitjà més eficaç, sobretot la web. El manteniment de la web requereix canviar continguts contínuament, modificar les paraules clau per afavorir la recerca en buscadors, especialment en google. També procurem ser molt actius en facebook. Convidem a tothom a entrar al nostre web on podran veure reflectida la nostre filosofia http://cavallsdemalavella.jimdo.com/

Publicat a l’AQUAE Caldes de Malavella juny 2013 

Seguretat informàtica

Parlar de seguretat sempre és un tema delicat, no hi ha res 100% segur, excepte la seguretat que passen coses. El Sistema Informàtic (SI) cada vegada és més cabdal pels nostres negocis, per tant hauria d’estar protegit de manera adequada. S’ha de trobar un equilibri entre la inversió en seguretat i el valor de la informació que protegim. No és el mateix parlar de protecció del nostre ordinador personal, que del Servidor d’un Ajuntament o del SI d’un entitat bancària.

 

 

En informàtica la seguretat es divideix en seguretat física i seguretat lògica. La seguretat física és aquella que garanteix la protecció del nostres SI davant eventualitats en la ubicació del nostre SI o be d’atacs presencials. La seguretat lògica és la encarregada de protegir el nostre SI d’atacs virtuals, principalment des de la xarxa o dels propis usuaris del SI. No és el mateix robar un ordinador, o trencar una pantalla, que fer una còpia d’una base de dades o dels nostres documents. Un dels problemes és que hi ha robatoris d’informació que no deixen rastre, per tant cal preveure, detectar i evitar a temps. 

La seguretat física ha de preveure:

-          impedir l’accés físic a persones no autoritzades
-          protecció anti-incendis
-          climatització dels nostres ordinadors
-          protecció ambiental
-          garantir el subministrament d’energia elèctrica
-          còpies de seguretat

La seguretat lògica ha de preveure:

-          evitar virus, troians i programes espies
-          robatori de informació
-          pèrdua de dades
-          control d’accessos al SI
-          caigudes del sistema
-          inconsistència de les dades
-          utilització no autoritzada del nostre SI
-          suplantació d’usuaris
-          formació als usuaris
-          manteniment del programari

Tot ordinador connectat a un SI té atacs en un moment o altre. Els atacs a un SI es multipliquen exponencial-ment si ha d’estar permanentment connectat a la xarxa, i en funció de la tecnologia en que treballem tant de programari ( sistemes operatius, programes de desenvolupament propi, de lliure distribució o amb llicència ), com de maquinari ( ordinadors, modems, routers, switches  ), així com del nombre d’usuaris que es connecten, els seus perfils, i la importància i difusió de la informació.

Un dels problemes actuals és que internet permet a qualsevol persona o entitat accedir a ordinadors que estan a l’altre banda del planeta, el que dificulta l’acció de la justícia. Son molts els incentius d’aquells que intenten accedir a un SI sense autorització, ja sigui per demostrar que poden fer-ho, per vendre sistemes de seguretat o antivirus, per adquirir informació privilegiada, suplantar persones, accedir a informació tècnica o tecnològica de la competència, etc.

Cal tenir en compte que els principals atacs en el SI de les empreses es duen a terme per gent que coneix el SI, principalment per treballadors descontents o que volen fer ús de la informació per guanys propis.

La seguretat és un joc entre defensors i atacants, una lluita de recursos, temps i coneixement, a la que no s’ens convida a jugar, però on tampoc podem refusar de participar.

A la gran pregunta de si podem garantir seguretat absoluta d’un SI, la resposta és que no, però gairebé. El fet és si la inversió necessària ho justifica. No obstant, crear uns mínims de seguretat en el nostre SI està a l’abast de tothom, hem de prendre consciència del valor de la nostre informació.

Al protegir un SI també hem de valorar el temps en garantir una recuperació en cas de qualsevol eventualitat. Possiblement podem estar dies sense el nostre ordinador personal, una empresa potser pot esperar hores, una entitat bancària no es pot permetre estar més de 2 minuts, i un sistema anti-míssils s’ha de recuperar en segons.

En d’altres articles comentaré més àmpliament allò que he relacionat tant en seguretat física com en seguretat lògica, ja que possiblement l’article queda coix sense explicacions addicionals.

Publicat a l’AQUAE Caldes de Malavella juny 2013

Crònica negre a Caldes de Malavella

Caldes de Malavella és un poble de La Selva força tranquil, tant que sembla mai hagi de passar res. Aquests darrers dies ens hem vist sorpresos per dos fets tràgics, per un costat un cas de violència de gènere, i per un altre un robatori violent.

En el primer cas, un expolicia de Girona ha matat la seva cunyada, després d’apunyalar-la al coll i deixar-la dessagnar davant les seves dues filles, al acollir a la seva dona en un procés de divorci, a la qual també ha apunyalat per després portar a l’Hospital de Santa Caterina, on ha estat detingut.

En el segon cas, dos joves van robar a una dona, un assalt en mig del carrer, tirant-la al terre i robant la cadena i la bossa. Cal dir que el cap de la policia local, vestit de paisà, ha detingut un dels lladres a l’estació de tren, després que escapessin al dispositiu policial. Cal felicitar al caporal per la seva acció.

Aquest dos casos consternen un poble acostumat a la seguretat. L’assassinat de Lola Pajares ens deixa especialment commocionats, i és que si be tot assassinat ja de per sí mostra el menyspreu per la vida humana, aquest cas ratlla lo inimaginable. Matar una mare davant les seves dues filles, deixar-la a terra dessagnant-se, per recuperar la dona a la que també ha apunyalat, és un fet sense qualificatius, un sols pot pensar quina mena de monstre viu entre nosaltres, com pot un ser limitat, ferit en el seu orgull, possessiu i insegur, destruir les persones al seu voltant per imposar a la dona la condemna de viure en el mateix sostre i respirar el seu alè.

Davant de tanta barbaritat, tot i ser aliens als fets que han portat a tot això, només podem pregar per l’ànima de Lola Pajares, i solidaritzar-nos amb la seva família. Respecte Antonio Alcaraz, no sembla de les persones amb remordiments, ho tenia massa preparat, s’ha entregat massa fàcilment. Fets com aquest, a plena llum del dia, a casa nostre, fa pensar en demanar la cadena perpètua, qui vol veure aquest monstre novament entre nosaltres? Qui li farà front la propera vegada, ara que Lola ens ha deixat?

El cas de Lola Pajares, un més en el degoteig de víctimes per violència de gènere, on nens i dones sempre surten mal parats, esperem serveixi per prendre més consciència, i exigir a la justícia estar al nivell per evitar que mai més tornem a viure una situació tant dramàtica a casa nostre.

Escrits de vergonya de l’oposició

Comença a ser habitual rebre a les nostres bústies escrits de la vergonya, sense rostre ni signatura. Escrits que propaguen diversos partits polítics en la oposició a Caldes de Malavella, que sols mostren mediocritat política. Tot escrit té un autor, un rostre al darrere, però suposo que per vergonya, prefereixen no signar-lo, per seguir criticant al coixí de l’ombre.

Hi ha qui pensa que estar en la oposició és estar en contra de qui governa, és una visió, un posicionament, però aleshores aquells partits, i els polítics que els representen, tant sols actuen per restar potencial al poble. Estar en la oposició resta acció política, això és evident, però no vol dir ni molt menys que s’hagi de renunciar a actuar en positiu, a plantejar alternatives i exigir responsabilitats que facin augmentar el nivell polític, enlloc de cridar, insultar, criticar i menysprear a qui governa. Cridar enlloc d’argumentar, ridiculitzar als demès enlloc de fer-nos valdre per mèrits propis, aquestes son les accions dels mediocres.

Perquè qui es passa el dia menyspreant als nostres representants, implícitament està faltant el respecte als votants, danya la imatge de Caldes i sols demostra lo poc tolerant que és en un sistema democràtic. No oblidem que en democràcia, ningú està sempre al govern. Hi ha molts condicionants que fan alternar als partits polítics en el govern, tant en el context local com de fora. Partits exemplars en l’àmbit local poden perdre unes eleccions per condicionants d’àmbit internacional, estatal o autonòmic, i a l’inrevés, hi ha partits poc meritoris a nivell local que guanyen eleccions per l’empente del seu partit en d’altres àmbits. Per tant, acceptar la decisió de les votacions, respectar al partit que governa i afavorir la governabilitat, aportant el millor de nosaltres pel be del poble, sense demanar a cada moment reconeixement i notorietat, és un requisit per aquells qui entenen la política en positiu.

Hi ha manifestacions que sols evidencien populisme, plantejament fàcils que potser no son viables econòmicament, ni sostenibles, ni convenients, però que s’emmarquen en solucions idíl·liques, fàcils de vendre, i per tant, van adreçats a minar l’acció de govern i guanyar a la opinió pública. Això és la política en negatiu, la que danya imatge, sensibilitats i crea confrontació. Un exemple és acusar d’incapacitat als membres del consistori, tot just son anomenats al càrrec, un altre és anar a la recerca d’alguna brutícia al poble, per fer difusió de les imatges, tots dos exemples ja coneguts a Caldes de Malavella. Tampoc és acceptable parlar de grans polítiques socials, sense plantejar polítiques econòmiques viables, en moments tant complicats com els actuals, en que tots ens veiem afectats per una la crisi tant dura, sense precedents que puguem recordar.

La política ben entesa, com tot a la vida, requereix esforç, coneixement i treball. Plantejar alternatives al govern no vol dir criticar sempre, ni defugir el consens en temes cabdals pel poble. Ja s’entén que a l’escollir un partit polític diferent, les nostres ideologies son unes altres,  el que no impedeix, més aviat al contrari, sumar per aconseguir el millor pel poble. Quan es plantegen situacions, decisions i polítiques en les que no estem d’acord, hauríem de ser capaços de plantejar la nostre alternativa, argumentar el millor possible allò que defensem i respectar els resultats de les votacions que es facin. Si fem arribar el nostre missatge, i aportem millores a les propostes del govern, estem complint amb la nostre feina a l’oposició sense renunciar al nostre projecte, a l’espera de poder governar més endavant.

Fa vergonya veure determinades intervencions al consistori, i llegir segons quins articles. Els polítics representen als ciutadans, son la imatge visible dels seus votants, realment pensen que la gent vol ser representada insultant, menyspreant i ridiculitzant a la resta de la població? 

Ara toca fer les maletes

Estem en una època de crisi sense precedents en tot Occident. Aquells amb poder de decisió s’han emportat les indústries a països asiàtics, la classe política s’ha venut al mercat com demostra la bombolla immobiliària, la protecció dels bancs i l’especulació.

Si ens centrem en el nostre encaix dins Espanya, el tema és encara pitjor. Catalunya no hauria d’estar en crisi, un balanç fiscal de 16.500 mil·lions d’euros que no tornen any rere any, i una política de l’Estat que ens dona l’esquena, ens fa perdre pistolada.

No té cap mena de sentit que l’Estat no aposti per allò que li reportaria més guanys, sols per la mania que tenen als catalans. Es pot fer un llistat interminable, però per no allargar massa el tema comentar com eviten que l’aeroport de Barcelona sigui un Hub, la manca d’inversió en les carreteres catalanes, en el port, en la xarxa ferroviària o en la xarxa elèctrica.

Catalunya queda fora d’allò que representa inversions de l’Estat com ara indústries estratègiques, ubicacions de l’exèrcit, i en canvi tenim una tercera part del nombre d’inspectors d’hisenda, tot i tenir un nombre baix de funcionariat. Es prefereix fer el corredor central al corredor mediterrani, tot i que aquest darrer pot atraure inversions dels països asiàtics, que podrien reduir en tres setmanes el transport de mercaderies per vaixell que ara es descarreguen a Holanda. Espanya és el segon país en nombre de quilòmetres de tren d’alta velocitat, i en lloc d’atraure turistes d’Europa, l’Estat s’ha endarrerit 25 anys en connectar Barcelona amb França. Ara toca invertir en Galícia, qualsevol sense sentit abans que invertir en terres catalanes.

Amb els impostos de tots els espanyols, i per tant els nostres, ens fan competència deslleial allò que aquí funciona, com ara les fires de Barcelona que s’han replicat a Madrid, la inversió en el port de València, Terra Mítica vs Port Aventura, a més de la pressió del govern central per fer de Madrid la seu de les grans empreses que s’instal·len a Espanya.

La economia Espanyola està tocada, i la nostre per tant també, però pitjor. És una llàstima veure un 27% d’aturats, i com els nostres professionals son reclamats a diferents països com ara Alemanya i Canada. Molts son els qui han marxat, i molts d’altres qui pensen que ara toca fer les maletes, un desastre que no sembla tenir un bon final, donat qui i com ens governen.

El FCB dels 100 punts

Ha estat un any entranyable, com tots els darrers anys. S’ha aconseguit una lliga difícil, igualant un rècord de 100 punts del Real Madrid de la temporada passada, però amb una diferència remarcable, no hem hagut de recorre al joc brut, als regals arbitrals ni a la violència.

El col·legit arbitral va permetre de tot al Real Madrid l’any passat, demostrant un cop més que les decisions no son iguals per tothom, sembla que entrenador i jugadors del Real Madrid son intocables, i tenen un tracte preferent.

El FC Barcelona ha fet una primera volta impressionant, el que li ha permès guanyar la lliga. La segona volta ha arribat molt justet de forma, han aconseguit aguantar en la lliga, fet que té força mèrit, i repetir el rècord dels 100 punts, si be tots els barcelonistes esperàvem més a la resta de competicions.

Els problemes de salut de l’entrenador, les lesions, i el poc encert dels davanters, massa dependents de Messi, s’han fet notar. La desfeta a la Champions ha fet mal, la eliminació en la Copa del Rey i la supercopa davant l’etern rival no han estat agradables, com tampoc els enfrontaments de lliga.

No obstant, hem pogut gaudir de partits memorables, d’un joc magistral entre Iniesta, Messi, Xavi i companyia. Cal felicitar l’esforç dels jugadors i seguir entusiastes els reforços, a l’espera d’un altre temporada per gaudir com mai d’aquest equip.