dilluns, 17 de desembre del 2012

Entrevista a Oscar Regueiro Castro


Entrevista a Oscar Regueiro Castro
Director Gerent de l’Hotel Melià Golf Vichy Catalan

L’hotel Melià Golf Vichy Catalan és l’hotel més luxós de Caldes de Malavella i un referent a la província. A la estratègica ubicació de Caldes afegeix estar integrat en el circuit de golf més prestigiós de l’Estat i de disposar de les millors instal·lacions hoteleres per convencions de Girona. El seu director gerent, Oscar Regueiro, aposta per potenciar el desenvolupament local i obrir-se als caldencs. La N-II sembla trencar el poble amb el PGA Golf, però al entrar en les seves instal·lacions ens adonem de la sort en poder gaudir d’unes instal·lacions d’aquest nivell a casa nostre, la importància en el nostre desenvolupament, i el potencial pel nostre futur.

Com es presenta als caldencs:
Soc gallec, catòlic practicant i respectuós amb totes les creences. He practicat esquí, natació i començo a practicar el golf. Porto 12 anys sense treballar a Galicia, vaig començar als 15 anys al mon de la hostaleria. El que més m’agrada de la professió és la riquesa que et dona viatjar i connèixer persones. Professionalment gràcies al grup Melià he estat treballant a París, Anglaterra, i en diversos llocs de l’Estat Espanyol com Canarias, Madrid, Málaga, Menorca, Vall d’Aran, Baqueira i Sierra Nevada.

Que pensa de la seva destinació
La destinació aquí és un repte, es tracte d’un hotel nou de 4 estrelles, situat dins el Resort PGA Golf de Catalunya que és el millor recorregut de golf d’Espanya, a Caldes de Malavella, un destí conegut sobretot per les aigües i els balnearis. Els gallecs també tenim la cultura de les aigües, i entenem les avantatges de les aigües de cada balneari. Girona també sona com a destinació turística, el Bulli i el Celler de Can Roca no han tingut prestigi perquè sí, sinó que ha estat fruït de molt d’esforç, no tant sols d’ells sinó de tota la zona.

Parli de la ubicació de l’Hotel
La situació geogràfica permet estar a prop de Barcelona, evitant algunes de les desavantatges de pernoctar a la ciutat, també està a prop de la Costa Brava, el que permet fer escapades com ara a Platja d’Aro, Palamós, s’Agaro o fins i tot Roses, i després tornar a la tranquil·litat del nostre entorn. A l’hivern la distància a la neu és curta, el que també permet gaudir de la neu però tornant a la nit per evitar el fred d’aquestes zones.

Caldes de Malavella té un casc antic bonic, trobo a faltar més botigues, però té un bon potencial amb les balnearis i les termes romanes. Caldria senyalitzar millor les zones turístiques.

Que ens pot dir de l’Hotel
L’hotel té 149 habitacions, està pensat pels segments del golf i de reunions i convencions. És l’hotel amb les sales més grans, de les 11 sales la més gran té cabuda per 300 persones. L’hotel està dissenyat per integrar-se amb l’entorn, té una forma de bumerang que no és percep des de el voltant, i està dissenyat en criteris de sostenibilitat. Les habitacions son molt àmplies, decorades amb fusta per donar més calidesa.Hi ha grans finestrals per gaudir de la llum i de l’entorn.

Quins serveis ofereixen
El camp de golf té recorreguts per caminar, està obert per qui desitgi venir sense caldre jugar a golf, amb recorreguts alternatius al camp de golf. És l’únic camp de golf amb el segell de Sergio Garcia, el que certifica la seva qualitat. També es poden fer classes de golf sense ser ni soci ni estar allotjat a l’Hotel, o jugar arrendant els pals de golf. El camp de golf té dos recorreguts de 18 forats cadascun. El golf és molt divertit i molt més tècnic i precís del que la gent creu, el que permet desconnectar, fer exercici i gaudir de la natura. No és tant car com la gent pensa, recorda a l’esquí, que abans també era un esport elitista. Actualment tot i que té un preu perquè mantenir les instal·lacions és car, et permet estar 4 o 5 hores fent el recorregut amortitzant el cost respecte a d’altres activitats de menys durada.

També fem serveis de casaments, col·laborem amb l’Ajuntament per casaments civils, aquí les celebracions queden molt maques, i ni la gent ni el soroll suposen cap problema. Les sales s’utilitzen també per comunions, celebracions, i el restaurant té una zona anomenada prive habilitada per unes 30 persones que queda recollida, a més de la part exterior amb piscina i els espais de jocs pels nens. Dins la nostre oferta també disposem de spa, zona d’aigües, banys turcs, tractaments personalitzats com massatges, pílings, quirogolf (massatge amb dues pilotes de golf), tot tractaments moderns.

Com son els seus clients
Més del 50% de la nostre clientela és estrangera, tenim visibilitat internacional, el que pensem és important per la regió. Els nostre clients tenen un nivell adquisitiu alt, i demostren un perfil enriqueixedor tant cultural com gastronòmicament parlant. Van a Figueres a veure el museu Dali, o al centre de Girona, i també pregunten quines activitats es poden fer. Nosaltres recomanem les excursions locals com les de diumenge al matí a l’estiu que surten del centre de Caldes Molts clients repeteixen i volen anar descobrint espais nous.

Captem molts clients d’empresa de Barcelona, alguns tornen posteriorment amb la família a gaudir d’aquest espai i de la zona. Cal destacar també la proximitat amb l’aeroport de Girona.

Com viuen la crisi
PGA Golf Catalunya, Vichy Catalán i Melià apliquem la mateixa filosofia per afrontar la crisi, oferir qualitat. En temps de crisi el que no ets pot permetre és baixar la qualitat. La gent pensa molt més en que es gasta els diners, les expectatives de la gent s’han d’assolir. No hem vist mermat el mercat nacional, si be hem hagut de mantenir preus i ajustar serveis.

Des de l’any 2.009 anem creixent tot i la crisi, ara tenim 2 o 3 treballadors més que l’any passat, i en els pressupostos del proper anys seguim contemplen creixement i la incorporació d’un parell de persones més en plantilla. L’any 2008-2009 va ser quan més es va patir els efectes de la crisi. Volem potenciar el mercat local, estem presents a la Fira de l’aigua, col·laborem en els premis de pintura, i també fem promocions a Girona, si be la majoria dels nostres esforços van adreçats al mercat internacional.  

Contracten gent de la zona?
A l’hora de contractar personal valorem la proximitat perquè no oferim allotjament, així com el coneixement de idiomes i la formació en el treball a efectuar, cal una professionalització per garantir la nostre qualitat. Intentem captar gent a les escoles professionals de la zona. La gran majoria dels nostres treballadors son de Caldes de Malavella, Cassà, Riudellots, és a dir, dels voltants.

Que li ofereix la seva professió?
Quan més sortim més aprenem, escoltem i respectem, cal respectar a tothom. Hostaleria és comunicar, acceptar, veure, això és la riquesa d’aquest mon, tothom és benvingut. Aquests paràmetres els aplico tant a nivell professional com en la meva vida a nivell personal.

Que pensa del procés polític actual que vivim a Catalunya
A nivell empresarial, estem a Catalunya, Espanya, Europa o potser no en un futur, però el destí Girona seguirà tinguen nom, les seves muntanyes, els rius, la gastronomia. Té més repercussió la crisi i la mancança en infraestructures, si be a cada destí que he treballat trobes mancances i procurem quan està a les nostres mans fer pressió per demanar millores a nivell local. Jo defenso sempre on estic per raons de coherència, mentre estigui aquí apostaré per ser el millor ambaixador, sense renunciar al carinyo cap a la meva terra.

Publicat a la revista AQUAE nº40 desembre 2012 de Caldes de Malavella





Virus


Tothom a sentit parlar de virus informàtics, però que son? Com s’instal·len? Qui els crea? Com protegir-nos? Els virus és una mena de programari que s’instal·la en els nostres ordinadors sense el nostre permís. Un cop instal·lats aquests programaris poden interferir en el funcionament de la resta d’aplicatius, malmetre informació, facilitar informació personal, espatllar el sistema operatiu, ralentir l’ordinador o fer una combinació de totes aquestes coses.

Els virus son programes executables, per tant cal fer una instal·lació dels mateixos, a ser possible sense que l’usuari sigui conscient. Com tots els temes de seguretat, és un joc entre defenses i atacs, una lluita entre la inversió en protecció i en creació de virus. Windows és el sistema operatiu més utilitzat i també el més vulnerable, les continues actualitzacions del sistema no ajuden gens a la tasca de mantenir una seguretat acceptable dels nostres equips informàtics.

Unes normes bàsiques ens permetran un nivell acceptable de seguretat, si be mai es pot parlar de seguretat plena. Primer de tot hem de planificar el nivell de seguretat del nostre Sistema Informàtic en funció de la importància de les dades, la disponibilitat, número d’ordinadors, perfils dels usuaris i recursos disponibles. Al marge d’aquells recursos que els informàtics tenen al seu abast a nivell de seguretat, un usuari ha de tenir cura, sobretot amb la aparició d’Internet, que deixa els equips exposats i per tant vulnerables a atacs.

Per evitar l’atac de virus no hauríem de instal·lar ni executar programari desconeguts, que poden venir de vegades com adjunts a correus electrònics, visitar pàgines de dubtosa procedència, acceptar cookies,  executar macros de documents rebuts per un tercer, tot això complementat amb còpies de seguretat periòdiques tant del sistema com de la informació, i de tenir instal·lat i actualitzat un antivirus de confiança.

La creació de virus és un tema sempre obert a debat, darrere hi ha des de tècnics que volen posar a proba els seus coneixements, empreses de desenvolupament que volen vendre els seus productes de seguretat, i també països i empreses que intenten boicotejar a la competència.  La legislació encara està un pas enrere per poder lluitar contra els creadors de virus, i la globalitat que suposa Internet fa molt complicada la aplicació de la legislació vigent en els països on es pateix un atac de virus, ja que moltes vegades aquests provenen d’altres indrets del planeta.

Alguns dels símptomes que ens poden fer pensar que tenim virus és una ralentització de l’equip, un canvi en la configuració del teclat ( no corresponen la lletra teclejada amb la mostrada en pantalla), l’ordinador es reinicialitza sol, pantalles de fallida del sistema operatiu, programes que deixant de funcionar, retard entre que premem una lletra i apareix en pantalla, enviaments massius de correus electrònics ( possiblement ens avisarà algú dels qui rebin el correu electrònic ) o falta de memòria.

Si detectem o pensem que tenim infectat el nostre ordinador per un virus, hem de procurar deixar de treballar amb l’ordinador i passar el més aviat possible un antivirus. Hem de tenir en compte que hi ha antivirus que detecten, i d’altres que a més netegen els virus. Es convenient disposar d’una còpia de seguretat de les dades abans de netejar un ordinador de virus, ja que en el procés es pot perdre informació, no obstant fer una còpia de seguretat en un ordinador infectat de virus no és aconsellable, ja que segurament també salvarem el virus, que tornarà a executar-se al recuperar la informació, per tant cal pensar en una política de còpies de seguretat abans de detectar problemes.

Recordeu, la informàtica no és diferent de la resta d’activitats, val més anticipar i preveure els problemes, que intentar una solució desesperada quan el problema ja és evident. Per molt senzill que us sembli la informàtica, consulteu a professionals per evitar ensurts.

Article publicat a la revista AQUAE nº40 de desembre - Caldes de Malavella

diumenge, 2 de desembre del 2012

Democràcia prostituïda


Tothom s’ha sorprès pels resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, en la que totes les enquestes donaven majoria absoluta o gairebé a CiU, que finalment s’ha quedat en 50 diputats. La majoria de mitjans parlen que la població finalment s’ha decantat per una radicalització que ha fet pujar els vots de partits com PP, Ciutadans o ERC, i que una part important de vots independentistes han anat cap a ERC.

El que sobte a un servidor és veure com les acusacions del diari El Mundo, tot i ser el centre del debat tant de tots els partits polítics com dels mitjans de comunicació en la darrera setmana de la campanya electoral, no s’han identificat con la raó principal de la baixada de vots cap a CiU. La influència en la campanya és evident, si be no és possible quantificar-la per la manca de enquestes donat que ja estàvem al tram final de la campanya electoral. Tot i així, és el factor que més a marcat durant la darrera setmana, i per tant el que pot explicar més clarament la desviació entre les enquestes i les votacions.

D’aquí el títol del meu article, proposo democràcia prostituïda perquè intencionadament s’ha distorsionat unes eleccions que marcaven una majoria absoluta a CiU amb unes acusacions qüestionables, amb procediments que no eren d’actualitat, diligències de feia temps, però tretes a la llum pública premeditadament per aconseguir un impacte en la campanya, com de fet així ha estat.

Curiosament no s’ha seguit la mateixa manera d’actuar amb el PSC, tota la repercussió mediàtica dels presumptament suborns en l’adjudicació d’obres a Sabadell no s’ha fet públic fins tot just passades les eleccions, tot i que les investigacions feia temps que estaven en marxa.

Tot i que un dels fonaments de la democràcia és la llibertat d’expressió, i justament per la importància de la opinió pública, i més davant unes eleccions, hi ha actuacions que més que avalar un sistema, fan pensar en un pobre nivell de la nostre democràcia, amb unes regles del joc que no garanteixen el que hauria de ser el clima mínimament exigible per garantir la qualitat de la nostre democràcia.

Tampoc és admissible que tot valgui, per un costat estan els fets, la veritat, per un altre les opinions i les propostes per governar. És evident que les diverses forces polítiques tenen idearis diferents, models econòmics, polítics i socials que no tenen res a veure uns amb d’altres, però perquè els ciutadans puguem valorar i votar lliurement s’ha de dir la veritat, fer arribar les diverses opinions, propostes, projectes i realitats, per suposat, però sense mentir. En aquest apartat trobo a destacar el poc nivell de la nostre democràcia, sembla que qualsevol, independentment del seu càrrec, pot inventar-se el que vulgui, fins i tot mentir descaradament provocant la confrontació i la manipulació, sense que passi res. Segur que a tothom li venen al cap molts exemples, jo penso entre d’altres en els comentaris que s’han fet a la resta de l’Estat sobre el model d’immersió lingüística, que la majoria de la resta de l’Estat no estigui al corrent del dèficit fiscal a Catalunya, de l’incompliment de les inversions a Catalunya, o de la prohibició de TV3 a la comunitat valenciana, entre d’altres.

Per acabar, tampoc és de rebut permetre amenaces. Les eleccions s’han de guanyar fent propostes, projectes, prioritzant recursos, oferint sol·lucions i argumentant, no sota amenaces, aquest és un altre dels punts que fan de la nostre democràcia pobre, molt per sota del desitjable. Amb mentires i coaccions, quina validesa tenen els vots? Quina salut té la nostre democràcia?   

diumenge, 4 de novembre del 2012

L’especialització en informàtica


Un metge, necessito un metge ! va sol·licitar cridant. Amb la crisi potser la medicina acabi reduint-se a tirites, micromina i alcohol, però a ningú se li escapa que una qualitat assistencial requereix especialització, que ve donada per experiència, formació i equipació. La informàtica és el mateix, però amb una gran desavantatge, tothom es veu en cor de fer de informàtic, en aquest sentit és com la religió, tots creuen saber i tots diuen la seva.

Quan un diu que és informàtic, és com donar barra lliure per totes les consultes i problemàtiques que la gent té al cap. El nivell d’intrusisme en el sector tampoc ajuda, és difícil saber a qui acudir, i tenir garanties d’un servei de qualitat.

Ningu pot abordar tot, cal una especialització de les tasques. No té res a veure el treball d’un tècnic de sistemes, programador, helpdesk, analista funcional, analista orgànic, cap de projecte, director informàtic, webmaster, dissenyador de bases de dades o d’un dissenyador gràfic, i dins les diverses funcionalitats, també hi ha una gran diferència amb el sistema en el que treballem, així com el volum de dades i la importància de les mateixes. Ningú es deixaria operar del cor per un nefròleg, però hi ha gent que contracte un dissenyador gràfic per desenvolupar tota la web de la seva empresa, o un programador Java per definir tot el sistema informàtic d’una empresa, i així els resultats son els que son, després ve el gran desansís cap a les noves tecnologies, mil i una històries fantasmagòriques del que no s’ha fet adequadament, o de l’escàs rendibilitat de les inversions en les TIC, sense voler ser realistes en el mal plantejament inicial que fa imposible el resultat desitjat.

La manca de formació de gerents i directius, i per tant la mitificació de les TIC, el desconeixement d’allò que poden aportar, els recursos necessaris, la planificació i implementació necessària, i allò que la informàtica no pot assolir, és un problema palpable en el dia a dia empresarial. El cinema, on l’informàtic de torn entre en un ordinador, aconsegueix en qüestió de segons a punta de pistola ( per alguna raó sempre és així, a vida o mort per inspirar-los, quan difícilment trobarem professions més vocacionals que els informàtics ), encara ajuda més al desconneixement del sector, i a pensar que amb un ordinador i l’informàtic de torn ja és suficient per aconseguir un sistema de informació addient per la explotació del nostre negoci.

La crisi ha agraujat el problema, tot i les grans pèrdues tant en costos directes com en competitivitat que una incorrecte gestió dels sistemes d’informació suposen per una empresa, amb casos en els que ha suposat fins i tot el tancament de grans empreses, els gerents i directius son reacis a invertir en personal qualificat en SI, i encara menys en disposar d’una estructura de professionals especialitzats. Les empreses de serveis informàtics potser son les que més cura tenen de mantenir personal especialitzat, però la manca de caps de projecte amb els clients finals, i la disminució dels salaris també han rebaixat el nivell de qualitat dels seus serveis.

El futur és incert, com tot en el moment actual del nostre País, però el més preocupant és la mentalitat de la majoria del nostre empresariat, i de l’escasa importància que els nostres polítics tenen en garantir uns nivells de qualitat pels professionals, i per tant pel sector de les TIC, tot i les mil·lionàries inversions que s’han arribat a fer per informatitzar les administracions.

dissabte, 20 d’octubre del 2012

La il·lusió de les titulacions


Els títols reglats no solament representen que la persona té un coneixement en un determinat àmbit, sinó que ha estat capaç de superar un temari i unes avaluacions amb un professorat conegut i competent, d’aquí el prestigi de les titulacions universitàries.

En una època com la que vivim en la que tanta gent s’ha esforçat per assolir titulacions, sembla que no posseir un títol sigui un descrèdit. D’un altre banda, determinats àmbits del coneixement, per desconeguts, fan encara més admirable a aquells de disposen de titulacions extravagants.

Per acabar d’adobar el tema, moltes vegades no cal ni tenir una titulació, n’hi a prou de dir que es té, o de induir a que els demés o pensin. Així trobem gent que falseja el seu curriculum vitae, sense cap conseqüència, ni quan es detecta l’engany, ni important el càrrec que representen. Sembla que la moralitat ha desaparegut, podem mentir, manipular, insultar, res importa si tenim els contactes adequats i la causa és bona, sols hem d’escoltar declaracions de polítics, militars, gent important, poderosa i influent. En el cas de les titulacions, tot segueix la mateixa tònica.

Veiem importants polítics que han falsejat els seus currículums, el que no sembla importar gaire ni als seus partits ni a la societat. Ara em ve al cap el cas el títol en psicologia de Joana Ortega, però no és un cas aïllat, ni patrimoni d’un partit polític determinat, el que no fa que sigui menys alarmant, sinó tot el contrari.

També hi ha gent que més per ignorància que per mal-intenció, es pengen títols com informàtic, i és que no cal tenir titulació universitària, si he utilitzat un ordinador, que potser no soc informàtic? Precisament aquest és un dels camps on hi ha més intrusisme professional, amb el vist i plau del govern central, tot i les milionàries pèrdues que la incompetència fa perdre a empreses i serveis públics.

D’un altre banda tenim títols més exòtics, al no ser reglats, la gent diu que els té, sense importar si realment és així, on l’han obtingut ni el que acrediten, l’únic que compte és deixar bocabadats a la resta de mortals, i aconseguir un prestigi per aquella finalitat que persegueixen. Parlo de titulacions con vident de tercera generació, si ja costa demostrar el tema de vident, imagineu aixo de ser de tercera generació, però marca molt, encara que alguns no saben ni el nom de l’avia. De fet, en temes d’endevinació trobem gran quantitat de títols com ara tarotista, numeròleg, tot val per qui va a la recerca d’aquesta mena de ‘consellers’, i per qui es vol vendre en aquest mercat.

Un títol que ara està de moda és coach, essencialment és com tenir un entrenador per temes no esportius que ens ajudi a assolir les nostre fites, per tant un coach s’hauria d’acreditar per les seves fites i per les persones que ha ajudat, com fan els entrenadors, però aixo és demanar massa, per aixo és aconsellable preguntar a qui ha fet de coach per saber el nivell de la persona que tenim davant.

En resum, la nostre societat de vegades demostra tenir poca serietat i menys rigor, el que va en detriment de la qualitat, i afavoreix que l’intrusisme professional creixi com a bolets, i moltes persones pateixin confiades la manca d’escrúpols d’uns quants. 

Hem iniciat la independència?




Molta gent es pregunta si hem iniciat el camí cap a la independència, i quan es produirà. La veritat és que ningú té la resposta, l’actual procés és conseqüència, com acostuma a passar, de moltes raons.

Els constants atacs a la nostre llengua i cultura, com ara en el tema de la immersió lingüística, l’ús del català en àmbits estatals, culturals, judicials i polítics. La prohibició de TV3 al País Valencià.

Les declaracions plenes de menyspreu cap al poble català arreu de la resta del territori nacional, els boicots als productes catalans.

La pressió fiscal, les balances fiscals Catalunya-Espanya, el incompliment sistemàtic de les inversions a Catalunya any darrere any.

Les infraestructures de l’Estat, que manifestament deixen de costat Catalunya, tot i anar contra la lògica productiva del propi Estat, i per tant contra els seus propis interessos.

El menyspreu a la democràcia, com queda pales al intentar prohibir que el poble català pugui pronunciar-se en referèndum, el tema de l’Estatut que recordem va ser aprovat per la Generalitat de Catalunya, les Cortes Españolas i en plebiscit del poble de Catalunya, i el tracte que s’ha donat a la manifestació de l’11 de setembre.

Podríem escriure un llibre de cadascun els apartats comentats, però el que realment importa a la fi, és el sentiment del poble català i la seva manifestació democràtica i pacífica.

La resposta al procés d’independentisme encara està per veure. S’ha de materialitzar durant els propers anys. El primer pas ja s’ha donat, la gran manifestació de l’11 de setembre va agafar per sorpresa a alguns, va emocionar a d’altres, però el més important és que part de la classe política, aquest cop, s’ha fet reso del sentiment del poble i està actuant en conseqüència.

Ara be, les properes eleccions marcaran la resta del procés. Si els partits que incloent en el seu programa electoral la celebració d’un referèndum per la independència no assoleixen almenys dues terceres parts de representativitat, s’haurà acabat el tema.  Si no és així, el propi referèndum ha de tenir una alta participació, i el resultat ha de ser favorable per més del 60 %, aquests dos condicionats son imprescindibles per seguir endavant. Per tant, els propers 4 anys son determinants.

Així doncs, comença l’hora de la veritat, ja no val deixar-se enganyar per partits com el PP o el PSC-PSOE que han demostrat reiteradament quina és la seva idea de governar, i el tracte que ens mereixem els catalans. Tampoc és de rebut parlar de federalismes, quan han tingut majories tan a Catalunya com a l’Estat per dur a terme aquest projecte, i mai han donat un pas endavant.

El que cal plantejar és, si no aconseguim la independència, quin futur espera als catalans? Estem d’acord en pagar la festa, fins que quedem diluïts per manca d’infraestructures, de competitivitat, i passem a un segon pla? És acceptable la retallada en serveis, la taxa d’atur, quan generem tanta riquesa, i quan aportem tants diners a les balances de l’Estat? Quin tracte estem disposats a acceptar sobre la nostre cultura, història, llengua i sentiments?

La resposta vindrà durant els propers anys de nosaltres mateixos, i per tant sigui quina sigui, s’haurà acceptar, ja sigui per projectar un futur d’il·lusió, per seguir immobilistes, o per fer les maletes i anar a la recerca d’altres indrets per viure.

El més important és que tant a Catalunya com a Espanya necessitem respostes, i que s’obre un període per començar a decidir el nostre futur.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Pensaments en clau de política local


La política local és especialment delicada degut a la proximitat amb el veïnat, perquè tothom es coneix, i per la implicació que tenen les decisions directament en la vida del poble, i per tant, el conflicte d’interessos derivats.

Bàsicament hi ha dos tipus de polítics, aquells que participen per idealismes, i els qui ho fan per interès. Fins i tot per aquells polítics que es mouen per idealisme, si viuen de la política, han d’acabar sotmesos a poders o pressions que condicionen el seu ideari polític.

No sempre és dolent cedir als poders imperants, de fet difícilment podem fer iniciatives sense el suport d’empreses i gent poderosa, aliances i pactes son el pa de cada dia en política, però sempre s’ha de ser conscients del que representem i dels objectius perseguits, que haurien de ser en benefici de tots els ciutadans.

Ara be, els polítics representen en un sistema democràtic una part de la població que els ha recolzat, perquè escenifiquin la seva veu i representació en la pressa de decisions. Aquest suport va fluctuant cada vegada que hi ha eleccions, en funció de molts paràmetres com ara per exemple la situació econòmica, la identitat, l’actualitat o els mitjans de comunicació.

Una actitud positiva i respectuosa hauria de ser un requisit indispensable per participar en política. La crispació i la desqualificació porten a la confrontació social, a la radicalització i al menyspreu d’aquells que per una o altre raó no ens han votat. Sense aquest respecte cap a les altres formacions ens tornem un representants dictatorials, sectaris, i per tant enemics de la democràcia.

Entenc la frustració dels perdedors, les expectatives generades als demés, els interessos personals i d’aquells afins i les promeses generades, però això no justifica actituds d’oposicions crispades.

Massa sovint veiem formacions que al passar a l’oposició es marquen com objectiu fer caure a la formació que governa a qualsevol preu, entrant en una dinàmica de descrèdits, negant tota acció positiva, criticant a tota costa i fins i tot arribant a les desqualificacions personals, com si a més de fer mal a les persones que dedicant el seu temps a contribuir en la nostre societat, no estesin també atacant als votants, i per tant a la nostre societat en conjunt.

Fer caure persones o formacions polítiques creant inestabilitat o descrèdit és tant vell com la prostitució, però no és una manera acceptable de fer política, almenys per mi. Si estimem el lloc on vivim, i entenem el que representa la política, hem de participar respectuosa i constructivament. Es evident que si es representa un altre formació es té un ideari diferent, alternatives per governar, prioritats contraposades, però s’ha d’intentar sumar, guanyar als votants argumentant i fent arribar el nostre missatge. S’ha d’entendre que el company d’un altre formació no és cap enemic.

Darrerament he vist comportaments lamentables aquí, a Caldes de Malavella. No son una excepció, per suposat, però no per aixo deixen de ser reprovables. Esperem que la dinàmica política del poble pugi de nivell, i cas contrari que els votants prenguin nota a les eleccions, perquè aquells que manifesten pocs principis podrien el dia de demà representar-nos i per tant dictar el nostre  futur i condicionar la nostre imatge com a poble.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Homenatge al President Lluís Companys


Avui fa 72 anys de l’afusellament del President Lluís Companys. Va ser una època de les més fosques de la nostre història. No és tant senzill com dir que tropes sublevades franquistes van guanyar un cop d’Estat contra els demòcrates en una època marcada pels moviments dictatorials, amb grans aliats com Hitler a Alemanya i Mussolini a Itàlia, la veritat és que també va ser un període de gran trasbals, d’opinions contraposades, gairebé irreconciliables, no tant sols per la concepció de l’Estat entre dictadura, república, anarquisme o comunisme, sinó de la pròpia essència de la societat, de llurs llibertats, estructura, religió i destí.

Molta gent es va veure atrapada en la Guerra Civil per obligació, d’altres van participar per un o altre motiu, va ser una guerra sagnant on totes les parts van fer atrocitats, com passa en les guerres, però la part pitjor de la història no va ser la guerra en sí, sinó el període de impunitat i revenges que van imperar durant els següents 40 anys.

Amb l’aparició de la democràcia es va optar per passar pàgina sense fer cap judici, sense recordar i molt menys compensar. El temps dirà si ha estat una bona opció o no. En una part de la balança tenim aquest període de pau, que ens ha permès desenvolupar-nos a un nivell mai vist anteriorment a l’Estat, en l’altre costat de la balança tenim l’oblit, la injustícia, i el profit que han tret els botxins.

Potser ha valgut la pena no jutjar, massa sang pel mig com per pensar que es podria portar a judici els crims del franquisme sense conseqüències, però ha faltat el punt de maduresa per poder parlar del que va passar, de poder honorar a aquells de tots dos bàndols que van lluitar i morir pel seu país, de rememorar el que ha passat per donar justícia a vius i morts dels dos bàndols, de descobrir la veritat per no ser còmplices de l’atrocitat, de poder saber que va passar per aprendre i jutjar, i de poder donar resposta a aquells que encara pateixen la desaparició dels seus.

Però tot aixo és un altre debat, avui cal rememorar un home que va morir per representar el seu País, amb dignitat, responsabilitat i sentiment, Un home que va estar a l’alçada fins a l’últim moment, tot i enfrontar-se amb la duresa d’un escamot d’afusellament.

El President Companys ens va donar una lliçó a tots dins el moment que va haver d’afrontar. Desitjo que tots haguem aprés el suficient com per no trobar-nos mai ni davant d’un escamot d’afusellament, ni formant part, i que aprenguem a donar més valor a la vida humana i al respecte als demés.

Avui a les 7 del matí, un grup a iniciativa d’ERC hem donat homenatge al President Companys a Caldes de Malavella, un més dels que s’han fet a tot el País, potser algun dia puguem celebrar quelcom millor que derrotes i màrtirs, en qualsevol cas la seva memòria sempre hauria de ser recordada, així com el fet de ser afusellat per representar el nostre País, per defensar la nostre voluntat. 

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Romanya de la Selva, un petit gran poble


Si donem un tomb per Romanya, gaudirem d’un entorn tranquil, seré, amb vistes precioses, El temps té un altre dimensió, sembla que vagi més lent, que sigui un indret separat de la resta. El fet d’estar en un cim apartat de la costa, dominant el paisatge dels voltants, ens fa sentir testimonis distants de la realitat del voltant. Però no ens enganyem, Romanya ha estat testimoni de la història, potser al seu ritme, en la seva dimensió, però és un poble viu. Amb gairebé 300 habitants, Romanyà està situat a 400 metres sobre el nivell del mar. Pertany a Santa Cristina d’Aro, i està a tant sols 6 quilòmetres de Platja d’Aro, el que no treu que sigui el gran desconegut per la gran majoria de gent que va a la Costa Brava a l’estiu. La gran allau de turistes que invadeixen el litoral a l’estiu, poques vegades es dignen a fer turisme a l’interior, ni que sigui a pocs quilòmetres de la platja.

Poble petit sí, però amb una gran quantitat de punts d’interès:

La cova de Daina, un dels dolmens més importants que s’han trobat al territori, fet amb lloses de granit, que data entre el 1.700 i el 2200 abans de crist, una mostre impressionant i misteriosa per la seva època.  

La ruta de Mercè Rodoreda, una iniciativa de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro, que ens  permet gaudir de reculls de literatura de l’escriptora mentre passegem per la natura, camí del mirador. Mercè Rodoreda va viure en un chalet de la urbanització al retornar de l’exili, en aquest indret va acabar novel·les com Mirall trencat, Viatges i flors,  i va escriure la seva darrera novel·la Quanta, quanta guerra… L’impacte del paisatge en les seves novel·les és evident.

L’església de Sant Martí de Romanyà, amb una nau de planta creu grega del segle X i el campanar del segle XI és el centre del nucli del Poble, petit però preciós.

Els dos restaurants del poble, joies tant per la gastronomia com per la seva privilegiada ubicació i les mostres artístiques que ens ofereixen, son perfectes per gaudir en moments especials, però un punt massa cars per tornar sovint per la classe mitjana.Can Roquet, un restaurant regentat per dos pintors belgues en una masia del 1898, i el Refugi, amb un mirador de la vall i un jardí excepcionals, sempre competeixen, en el meu cas el Refugi acostuma a ser l’escollit.

El cementiri, petit, recollit i curiós, hi ha enterrats Mercè Rodoreda I un mosso d’esquadra, per donar un punt més pintoresc si cal al poble.

El Mirador de les Mirandes, amb una privilegiada vista permet identificar les muntanyes distants, el mar i els pobles de les rodalies, ajudats pel mapa que hi ha al mateix mirador. Assentat en els bancs, un troba la quietud i la perspectiva del voltant, i permet reflexionar i meditar tranquil·lament. Al costat, una casa que sembla mai acabarà les obres que fa temps van iniciar, potser no tenen temps admirant les grans vistes de que gaudeixen.

Una ruta encara menys coneguda aprop del poble, seguint la carretera direcció a la Cova d’en Daina a mà dreta, ens permet veure arbres centenaris, un passeig que ens endinsa pel bosc, per admirar arbres vells carregats de passat, d’energia, i respirar aire pur.

I per finalitzar, una creu de fita, punt de trobada per actes religiosos del camí reial, just al creuar de la carretera davant del poble, la inscripció serà un premi per qui vulgui acostar-si.




El dèficit fiscal


En els darrers dies s’han produït canvis molt destacats en el rumb de la política catalana. Una de les motivacions d’aquests canvis és la situació econòmica que estem passant. Catalunya arrastrem un dèficit fiscal d’una mitjana del 8% del nostre PIB any darrere any.

El sistema de finançament actual es basa en que cada ciutadà paga els impostos a l’Estat i després des de Madrid decideixen tant el repartiment a les comunitats (el que coneixem com a balances fiscals) com les inversions considerades estatals (carreteres, exèrcit, ministeris, ports i aeroports, energia, indústries).

A les balances fiscals Catalunya és la 3a comunitat que aporta més recursos,  i un cop aplicades aquestes balances cau a la 8a posició. Si tenim en compte el cost de la vida, segon estudi de la “Fundación de las Cajas de Ahorros”, Catalunya passa a ser la 13a d’un total de 15. És a dir 10 comunitats que aporten menys diners a l’estat, passen per davant de Catalunya un cop repartits el recursos. No trobeu que és injust?

Catalunya ha de ser solidaria, els catalans som solidaris, però els límits han de permetre garantir el creixement i el benestar social. Una sortida fàcil, pels governs centralistes, és dir-nos que Madrid és la comunitat que aporta més i no es queixa. Però no diuen que a Madrid hi ha totes les seus governamentals (que generen gran quantitat de negoci), les grans empreses que operen a tot l’estat paguen els impostos a Madrid, i les inversions de l’Estat a Madrid son molt més elevades. Si Madrid no tingués aquests privilegis no seria la comunitat que aporta més. És clar, des de la Moncloa sempre s’afavoreix el que es té a prop.

Les inversions de l’Estat no tant sols deixant de costat Catalunya, sinó que fan competència deslleial finançada amb els nostres impostos. Parlem de les inversions en carreteres, autopistes, ports, aeroports, xarxa elèctrica, és a dir, de les infraestructures necessàries pel creixement empresarial. Hi ha exemples particularment escandalosos, com les fires de Madrid, replica de la fira de Barcelona, el port de València, l’AVE, els trens de rodalies, i d’altres exemples no tant comentats com les inversions en energia, indústria aeronàutica i militar i ubicacions de l’exèrcit.

L’any 2009, el dèficit fiscal entre el que Catalunya recapta i rep de l’estat va ser:
·         Dèficit anual: 16.409.000.000 €, un 8,4% del nostre PIB.
·         Que representa 16.409M/365 dies = 44,96 milions diaris.
·         2.251 € per habitant any.

Sense aquest dèficit fiscal, tot i no comptar amb grans inversions estatals, Catalunya no estaria en crisi, estarien garantides les polítiques socials, i es podríem ser un dels motors econòmics més solvents d’Europa. Exemples del que hauria de ser son molts, per posar alguns:

·         Garantir les prestacions sanitàries
·         Supressió de peatges
·         Creació de carreteres i autopistes
·         Subvencions a les empreses, liquiditat per les pimes.
·         Xarxa ferroviària, corredor mediterrani
·         Descomptes fiscals, facilitats per l’establiment de grans empreses
·         Polítiques socials

Exemples propers son la finalització de la N-II entre Sils i Caldes, la llar d’infants, la creació de llocs de treball, el subsidi d’atur o els ajuts a la dependència.

Només tenim dues alternatives que son l’empobriment de Catalunya, no cal incidir sobre aquest tema perquè tots l’estem patint, o be la independència. És cert que una part cada cop més important del poble català és propens a la independència, com hem vist en la darrera manifestació. Ara be, el camí cap a la independència cal fer-lo des de la pau i el consens, Catalunya és un País que integra la seva gent, ni es vol ni estem en situació de confrontar-nos amb la resta d’Espanya.

La independència requereix que Catalunya disposi d’una estructura de País, d’un reconeixement internacional i d’una gran majoria avalant el projecte d’independència. A dia d’avui anem en la bona via, però encara no estem encarrilats.
Per aconseguir-ho cal unitat, complicitat i sentiment de País. És necessari que el sentiment mostrat en la manifestació de l’11 de setembre sigui pales en el nostre dia a dia, per mostrar-nos a nosaltres, a l’Estat i al mon el nostre desig de País.

Publicat al Parlem-ne de Caldes de Malavella, octubre 2012
Escrit juntament amb Albert Barceló, President local de CDC Caldes de Malavella

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Exposició de cotxes vetustos a la 8ª Fira de l’aigua


Pels amants als cotxes i de la tecnologia, la exposició de cotxes vetustos de Caldes de Malavella permet gaudir d’exemplars de totes les èpoques, cotxes emblemàtics que formen part de la història. És una llàstima haver d’esperar a la Fira de l’aigua, i no poder gaudir més sovint d’aquesta exposició. 

Seria interessant potenciar la exposició amb audiovisuals, i potser que hi hagués un sorteig o fins i tot una subhasta que permetés, ni que fos per un recorregut delimitat, conduir algun d’aquests cotxes.

Més d’un company de CDC vam pensar en l’Eduard Rodríguez, un amant del món de l’automòbil que ens va deixar fa poc, a ell li dedico les fotografies d’enguany, i el nostre sentiment.















La cultura de la por


L’objectiu de molta gent és viure tranquil·la, sense problemes, gaudir els moments per compartir amb família i amics, i ajudar al nostre entorn a viure feliços. Aixo és aprofitat per uns quants per intentar imposar el seu criteri, passar per davant dels demés i intentar ser respectats i temuts.

La cultura de la por, que durant dècades a regnat al nostre Estat al estar sotmesos a la dictadura, s’ha inculcat en el cervell d’alguns, que intenten a partir d’amenaces, denúncies, calumnies, pressions, insults i fent servir una ostentosa manca d’educació, treure profit.

Pobre nivell cultural juntament amb problemes sociològics, evident falta de respecte als demés,  necessitat d’un reconeixement social tot i ser conscients del rebuig que generen, i desig d’aconseguir fites, no pel treball ni pels mèrits personals, sinó mitjançant abús de poder, contactes, traïcions i amiguismes, son el denominador comú d’aquestes personalitats.

Segur que heu identificat amb noms i cognoms alguna persona que encaixa amb aquest perfil. També és possible que esteu pensant en cedir per por, atemorits, amb l’esperança d’una tranquil·litat perduda. Cadascú es lliure d’afrontar les situacions com cregui convenient, però jo penso que si ningú cedeix, si eradiquem determinats comportaments per inacceptables,  tots sortirem guanyant.

Entre tots hem de marcar les pautes de la societat en la que volem viure, realitzar-nos, i compartir amb la resta de mortals. No fem cap favor a la resta de la societat, ni a nosaltres mateixos, cedint davant conductes lamentables, ja que estem creant una llavo perquè es reprodueixi. La nostre resposta, això sí, amb seny, pacífica, respectuosa, però ferma i contundent, ha de servir per establir les regles de joc en societat, marcar el que està permès i el que no, i aconseguir entre tots aïllar aquells que sols representen problemes i negativitat.

Les nostres accions, conductes i pensaments tenen un efecte evident en el nostre entorn i en nosaltres mateixos. Algú va dir que tots hauríem de tenir conductes de sant, jo dic que quan més santificada sigui la nostre conducte, més aprop estarem de la societat ideal per tots nosaltres. Llibertat, però exigint respecte, educació i responsabilitat. Tots ens mereixem un tracte exemplar, tots tenim la obligació d’oferir-lo, i tots tenim el dret de donar l’esquena a aquells sociopates que amb la seva negativitat posant a prova aquells cors nobles, però que en algunes ocasions, mancats de cert coratge per defensar llurs drets i llibertats.

dissabte, 29 de setembre del 2012

Debat de la nova biblioteca de Caldes de Malavella


Molt s’ha comentat aquests dies del meu article ‘PICant fort per la biblioteca’,  no tot és veritat i encara menys admissible, tant bon punt s’entra en el terreny personal i es distorsiona conscientment el missatge de l’article. El que hauria de ser un debat polític local sa i constructiu, on cada partit defengués el seu postulat davant els ciutadans, s’està convertint per un joc brut en el que s’intenta atacar a les persones i distorsionar els seus missatges.

El debat de la biblioteca passa per un tema de COSTOS, per edificar un EDIFICI NOU, és a dir, si cal fer una inversió de 2.100.000 € per canviar l’actual biblioteca. És important recordar això, perquè no es parla de si cal o no una biblioteca (ja tenim una), ni dels continguts de la mateixa, i per tant, de la oferta cultural a la que accedim els vilatans,  sinó que parlem exclusivament de l’edifici de la biblioteca.

Tot i deixar clar aquest tema en l’anterior article, hi ha qui malintencionadament canvia el significat de l’article per evitar el tema que realment importa, la inversió que cal fer per part del Consistori, i desvien l’atenció en defensa de la cultura, les biblioteques i les declaracions de la UNESCO, com si estes atacant a la cultura i al dret que tots tenim al seu accés. No exposen la possibilitat de cobrar tard, o no cobrar, el 1.000.000€ de subvenció de que parlen, ni del que suposa per un consistori de 7.000 habitants finançar la resta de diners, a  més de posibles desviacions del pressupost del projecte i els costos de manteniment del nou edifici. És més senzill distreure al personal i mirar de desqualificar als altres…

Algun dia s’aclarirà les raons del periodista Dani Chicano per publicar amb la meva fotografia un article al PuntAvui que clarament distorsiona el missatge. En l’esmentat article, dona a entendre que menystinc als usuaris per definir al public principal ‘adults ociosos’. Dani, si això és menystenir, li exhorto a que públicament ens digui la seva opinió de teatres, cinemes, ballets, òperes, salons de ball, fires, museus… que potser no anem per oci? Perquè considera menystenir les activitats culturals en temps d’oci? També m’agradaria que expliqués perquè no es centra en la part econòmica, eix del meu article

Entrevista a Dídac López per la revista AQUAE


Dídac López és cap informàtic de la UdG, president de l’ATI (Associació de Tècnics Informàtics) d’Espanya, involucrat en el mon de les universitats, militant d’ERC i veí de Caldes. Referent dins les TIC del nostre país, és un exemple de directiu entregat a la seva vocació, amb una visió entusiasta i innovadora.

Molta gent a Caldes no et coneix. Com et presentes?
Sóc nascut a Barcelona i visc a Caldes de Malavella des de l’any 2000. Casat amb dos fills de 2 i 6 anys. Em sento identificat amb la meva professió, sóc creient de la informàtica, amb amor per la tecnologia, especialment en la direcció de les noves tecnologies. La meva missió és intentar compartir la tecnologia com un valor estratègic per a les organitzacions.

Parla’ns del teu treball
Nosaltres, com a servei informàtic de la UdG, tenim responsabilitats en les aplicacions corporatives. Som com un petit poble ja que gestionem 1.000 línies de telèfon, 400 de mòbil, 24 km de xarxa de fibra òptica, i els nostres servidors. Treballem per a estudiants que acostumen a ser joves i és la primera vegada que tenen contacte amb l’Administració pública de manera independent. Quan algú parla de l’Administració acostuma a parlar de tots els tòpics pejoratius. Nosaltres intentem explicar una història diferent. Com totes les organitzacions grans, hi ha coses que funcionen bé i d’altres, no tant.
També participo en diverses organitzacions, especialment l’ATI de la qual sóc president. Va néixer l’any 1969 i la nostra revista corporativa està contemplada com un compendi de l'evolució de la informàtica a Espanya.

Què ens expliques del moment actual en el treball?
Vaig col·laborar en un projecte de consorciament de serveis per la es universitats amb el Departament d’Indústria i Energia i la Direcció General d’Universitats.
Anem cap al CAU (Centre de Atenció d'Usuaris), integrats en els Serveis tecnològics de la Generalitat. Tots els departaments rebrem una gran transformació. Els informàtics tornem a inventar la nostra feina cada 4 o 5 anys. Els usuaris han canviat radicalment: abans aixecaven la mà perquè un informàtic anés a instal·lar alguna cosa i ara son autònoms i independents, porten els seus propis dispositius a la feina, igual que porten la cartera o la corbata. El que no canviarà en la nostra feina és l'aportació de valor afegit, transformar les organitzacions perquè siguin més competitives o innovadores.

Què penses de la crisi?
Sóc optimista. Penso que en aquesta crisi molta gent passarà coses molt desagradables. Més enllà de parlar del passat o discutir si les prioritats actuals són les que haurien de ser o d’altres, la realitat és que hem d’aprendre a viure amb els diners que tenim, no ens podem permetre tenir coses duplicades ni personal agregat tant elevat. Tenim un gran horitzó per optimitzar recursos i fer coses que aportin més valor als ciutadans.

En las darreres eleccions estaves en la llista d’ERC. En un moment com l’actual, què penses de la participació en política?

Jo vaig començar a militar a ERC el 2001. Crec en la societat civil, tots els ciutadans haurien d’apostar més per la política i participar en la societat com ara en la comunitat de veïns. Molts d’aquells que critiquen els polítics haurien de parlar i dir si tenen alternatives millors a les d’aquelles persones que dediquen part del seu temps a governar. Tinc molt de respecte per tots els que es presenten en una llista i tenen una acció de govern en ajuntaments petits, on la gent sap qui són, on viuen, la seva història familiar. És una pressió molt gran. Em vaig fer d’ERC convençut que el millor per al país és la independència. Les coses són possibles en el moment que ens creiem que són possibles. No patirem més dolor del que vivim actualment, amb un 30% d’aturats. Cal un canvi d’aquesta magnitud.

Quins sentiments religiosos tens?
Sóc creient, catòlic tradicionalista. Com la majoria dels mediterranis, t’identifiques amb una religió, si bé de vegades t’identifiques més amb uns costums que en el significat que representen. En les civilitzacions occidentals la religió ha estat una forma d’organització política molt difícil de despendre de l'organització del país.

Quin missatge enviaries als joves en l’actual context de crisi?
Els recomano que no facin cas a ningú de la nostre edat. Crec que enmig d’aquest crisi hi ha una esperança, malgrat les penúries que està patint molta gent. Tenim un capital humà latent en la joventut que ha accedit a bons nivells de formació, amb estudis superiors i que ha tastat el que vol dir ser de classe mitjana acomodada. Molt probablement tornaran al paradigma català de l'emprenedoria, que potser hem perdut en aquesta etapa d’una certa bonança, malgrat que també hi ha una borsa de “ninis”. No hauríem de malmetre aquestes generacions, hem d’oferir polítiques per facilitar l'emprenedoria. No es tracta de donar subvencions sinó de no posar impediments. Per muntar una empresa tot són dificultats. En els propers anys, la creació de treball passa per la creació de micro-empreses. El tema de la indústria ens l'hem carregada. Sols queda abaixar tant els salaris com per atraure indústria que ha marxat a la Xina.

Que et sembla si concloem parlant de viure a Caldes de Malavella?
Un poble és viu quan funciona una àrea comercial. Caldes té coses molt interessants: una història que comencem a vendre, unes tradicions... Veig algun veïnat molt allunyat de la realitat del nucli urbà i que no s’identifica amb Caldes. Cal participar en el poble ja que les societats no es formen únicament amb els governants. Tots hem de participar-hi, els ciutadans han d’estar compromesos.
El meu avi era molt aficionat els coloms missatgers. Explicava que un colom tornava al seu niu quan tenia un niu, és a dir, neixes on neixes, però sents casa teva on has decidit en un moment donat posar la teva família i puges els teus fills.
També m’agrada molt la història, Caldes connecta amb el nostre entorn amb un passat com veiem en el Camp dels Ninots. Tenim uns espais amb restes d’un passat volcànic i poques tesis doctorals he llegit sobre aquest tema. Recordo la de la Montse Vehí de Caldes que em va fer descobrir que visc enganxat a un volcà. Això explica els fenòmens del nostre voltant com les aigües calentes.





  Publicat a la revista AQUAE, setembre 2012

Pimes, usuaris i l’ús de programari gratuït: una alternativa seriosa a considerar


Programari lliure, una alternativa seriosa a considerar pels usuaris
La majoria d’usuaris no volen pagar per adquirir programari al comprar un ordinador i en canvi opten per instal·lar programes amb llicència. El programari gratuït és una filosofia, una aposta, una alternativa seriosa, una manera d’entendre l’ús de les TIC i actualment hi ha una gran varietat d'oferta per donar resposta a la gran majoria de necessitats dels usuaris.
Hi ha moltes aplicacions de programari lliure en el mercat. Cada dia en prolifera més el desenvolupament i l'ús. Exemples destacats de programari lliure són el servidor Apache, que representa un 63% del mercat de servidors web; el servidor de correu Sendmail, amb un 35% de quota de mercat; els servidors d’internet GNU/Linux, a milions en ISPs, universitats, empreses i organitzacions de software lliure. Altres exemples són Debian, de Gnu/Linux; eines d’administració, escriptoris (X-Windows, Gnomo), eines ofimàtiques (OpenOffice), eines de programació de tot tipus de llenguatges, eines de desenvolupament web (Joomla), serveis d’internet (FTP, ldap, smtp, pop), aplicacions de gestió, multimèdia i d’usuari, compartició d’arxius (Dropbox), control d’ordinadors a distància (Logmein)...
No obstant, a nivell de particulars, Microsoft, tant amb les diverses versions del sistema operatiu Windows com de l'Office, segueix liderant el mercat, al ser el més conegut per la majoria d’usuaris. La promoció del programari de propietat disposa de molts més recursos i la publicitat juga un paper important en l'elecció del programari que utilitzem.
Una solució econòmica i professional per a pimes
Treballar sense llicencies permet abordar projectes a mida a un cost raonable, ja que adquirir llicències representa una despesa important que s’incrementa amb la explotació ja que depèn del número d’ordinadors a utilitzar. Les companyies de programari propietari mantenen un control absolut de tots els aspectes d’evolució del programari, que implica entrar en una espiral d’actualitzacions i compres marcades per la incompatibilitat amb altres productes, o bé la descatalogació de productes en ús de forma unilateral, com ara són els següents exemples:
Windows 95/98 implantat encara en molts ordinadors personals, ha deixat de tenir suport tècnic.
De SunOS 5.2, encara en ús avui dia, és pràcticament impossible trobar documentació o aplicacions que funcionin amb ell.
Oracle 7.3 ha desaparegut, milers d’instal·lacions s'han hagut d'actualitzar.
IBM Lotus, HP OpenView... tenen polítiques semblants.
IBM ha anunciat que deixa de donar suport a versions anteriors a la V4R5 del sistema OS/400.
El programari lliure permet no haver de pagar llicències per màquina instal·lada. Altres avantatges: alliberació de la formació, interoperativitat, alliberació de l’elecció del maquinari, l’accés a tot el codi permet implementar aspectes de seguretat, control de les actualitzacions... en una frase, un control absolut dels aplicatius i una garantia de futur en el seu desenvolupament i manteniment.
En resum, la aposta pel programari lliure permet dormir tranquils en el sentit  que el nostre sistema informàtic i la informació que gestiona no depèn d’una empresa privada, del seu posicionament en el mercat ni de les modificacions que vulguin fer tant del programari com del seu model de negoci. 

 Publicat a la revista AQUAE, setembre 2012

dissabte, 22 de setembre del 2012

Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà

Tot i la sequera que hem patit aquests darrers mesos, la excursió al Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà sempre és recomanable. Un passeig per un terreny paner, en plena natura, poden gaudir dels ocells i aus migratòries, amb el premi de poder enllaçar amb el mar mediterrani, garanteixen una magnífica escapada  en qualsevol situació, ja sigui sol, amb amics, familiars o per mostrar el territori a algun amic estranger.

Els punts d'observació de les aus permetran anar dosificant el passeig, i poder gaudir en condicions privilegiades de tant meravellós paisatge. En el punt d'informació del Parc podeu sol·licitar prismàtics, així com informació de les aus que hi ha al Parc.