El dèficit fiscal

En els darrers dies s’han produït canvis molt destacats en el rumb de la política catalana. Una de les motivacions d’aquests canvis és la situació econòmica que estem passant. Catalunya arrastrem un dèficit fiscal d’una mitjana del 8% del nostre PIB any darrere any.

El sistema de finançament actual es basa en que cada ciutadà paga els impostos a l’Estat i després des de Madrid decideixen tant el repartiment a les comunitats (el que coneixem com a balances fiscals) com les inversions considerades estatals (carreteres, exèrcit, ministeris, ports i aeroports, energia, indústries).

A les balances fiscals Catalunya és la 3a comunitat que aporta més recursos,  i un cop aplicades aquestes balances cau a la 8a posició. Si tenim en compte el cost de la vida, segon estudi de la “Fundación de las Cajas de Ahorros”, Catalunya passa a ser la 13a d’un total de 15. És a dir 10 comunitats que aporten menys diners a l’estat, passen per davant de Catalunya un cop repartits el recursos. No trobeu que és injust?

Catalunya ha de ser solidaria, els catalans som solidaris, però els límits han de permetre garantir el creixement i el benestar social. Una sortida fàcil, pels governs centralistes, és dir-nos que Madrid és la comunitat que aporta més i no es queixa. Però no diuen que a Madrid hi ha totes les seus governamentals (que generen gran quantitat de negoci), les grans empreses que operen a tot l’estat paguen els impostos a Madrid, i les inversions de l’Estat a Madrid son molt més elevades. Si Madrid no tingués aquests privilegis no seria la comunitat que aporta més. És clar, des de la Moncloa sempre s’afavoreix el que es té a prop.

Les inversions de l’Estat no tant sols deixant de costat Catalunya, sinó que fan competència deslleial finançada amb els nostres impostos. Parlem de les inversions en carreteres, autopistes, ports, aeroports, xarxa elèctrica, és a dir, de les infraestructures necessàries pel creixement empresarial. Hi ha exemples particularment escandalosos, com les fires de Madrid, replica de la fira de Barcelona, el port de València, l’AVE, els trens de rodalies, i d’altres exemples no tant comentats com les inversions en energia, indústria aeronàutica i militar i ubicacions de l’exèrcit.

L’any 2009, el dèficit fiscal entre el que Catalunya recapta i rep de l’estat va ser:

·         Dèficit anual: 16.409.000.000 €, un 8,4% del nostre PIB.

·         Que representa 16.409M/365 dies = 44,96 milions diaris.

·         2.251 € per habitant any.

Sense aquest dèficit fiscal, tot i no comptar amb grans inversions estatals, Catalunya no estaria en crisi, estarien garantides les polítiques socials, i es podríem ser un dels motors econòmics més solvents d’Europa. Exemples del que hauria de ser son molts, per posar alguns:

·         Garantir les prestacions sanitàries

·         Supressió de peatges

·         Creació de carreteres i autopistes

·         Subvencions a les empreses, liquiditat per les pimes.

·         Xarxa ferroviària, corredor mediterrani

·         Descomptes fiscals, facilitats per l’establiment de grans empreses

·         Polítiques socials

Exemples propers son la finalització de la N-II entre Sils i Caldes, la llar d’infants, la creació de llocs de treball, el subsidi d’atur o els ajuts a la dependència.

Només tenim dues alternatives que son l’empobriment de Catalunya, no cal incidir sobre aquest tema perquè tots l’estem patint, o be la independència. És cert que una part cada cop més important del poble català és propens a la independència, com hem vist en la darrera manifestació. Ara be, el camí cap a la independència cal fer-lo des de la pau i el consens, Catalunya és un País que integra la seva gent, ni es vol ni estem en situació de confrontar-nos amb la resta d’Espanya.

La independència requereix que Catalunya disposi d’una estructura de País, d’un reconeixement internacional i d’una gran majoria avalant el projecte d’independència. A dia d’avui anem en la bona via, però encara no estem encarrilats.

Per aconseguir-ho cal unitat, complicitat i sentiment de País. És necessari que el sentiment mostrat en la manifestació de l’11 de setembre sigui pales en el nostre dia a dia, per mostrar-nos a nosaltres, a l’Estat i al mon el nostre desig de País.

Publicat al Parlem-ne de Caldes de Malavella, octubre 2012

Escrit juntament amb Albert Barceló, President local de CDC Caldes de Malavella