La il·lusió de les titulacions

Els títols reglats no solament representen que la persona té un coneixement en un determinat àmbit, sinó que ha estat capaç de superar un temari i unes avaluacions amb un professorat conegut i competent, d’aquí el prestigi de les titulacions universitàries.

En una època com la que vivim en la que tanta gent s’ha esforçat per assolir titulacions, sembla que no posseir un títol sigui un descrèdit. D’un altre banda, determinats àmbits del coneixement, per desconeguts, fan encara més admirable a aquells de disposen de titulacions extravagants.

Per acabar d’adobar el tema, moltes vegades no cal ni tenir una titulació, n’hi a prou de dir que es té, o de induir a que els demés o pensin. Així trobem gent que falseja el seu curriculum vitae, sense cap conseqüència, ni quan es detecta l’engany, ni important el càrrec que representen. Sembla que la moralitat ha desaparegut, podem mentir, manipular, insultar, res importa si tenim els contactes adequats i la causa és bona, sols hem d’escoltar declaracions de polítics, militars, gent important, poderosa i influent. En el cas de les titulacions, tot segueix la mateixa tònica.

Veiem importants polítics que han falsejat els seus currículums, el que no sembla importar gaire ni als seus partits ni a la societat. Ara em ve al cap el cas el títol en psicologia de Joana Ortega, però no és un cas aïllat, ni patrimoni d’un partit polític determinat, el que no fa que sigui menys alarmant, sinó tot el contrari.

També hi ha gent que més per ignorància que per mal-intenció, es pengen títols com informàtic, i és que no cal tenir titulació universitària, si he utilitzat un ordinador, que potser no soc informàtic? Precisament aquest és un dels camps on hi ha més intrusisme professional, amb el vist i plau del govern central, tot i les milionàries pèrdues que la incompetència fa perdre a empreses i serveis públics.

D’un altre banda tenim títols més exòtics, al no ser reglats, la gent diu que els té, sense importar si realment és així, on l’han obtingut ni el que acrediten, l’únic que compte és deixar bocabadats a la resta de mortals, i aconseguir un prestigi per aquella finalitat que persegueixen. Parlo de titulacions con vident de tercera generació, si ja costa demostrar el tema de vident, imagineu aixo de ser de tercera generació, però marca molt, encara que alguns no saben ni el nom de l’avia. De fet, en temes d’endevinació trobem gran quantitat de títols com ara tarotista, numeròleg, tot val per qui va a la recerca d’aquesta mena de ‘consellers’, i per qui es vol vendre en aquest mercat.

Un títol que ara està de moda és coach, essencialment és com tenir un entrenador per temes no esportius que ens ajudi a assolir les nostre fites, per tant un coach s’hauria d’acreditar per les seves fites i per les persones que ha ajudat, com fan els entrenadors, però aixo és demanar massa, per aixo és aconsellable preguntar a qui ha fet de coach per saber el nivell de la persona que tenim davant.

En resum, la nostre societat de vegades demostra tenir poca serietat i menys rigor, el que va en detriment de la qualitat, i afavoreix que l’intrusisme professional creixi com a bolets, i moltes persones pateixin confiades la manca d’escrúpols d’uns quants. 

Hem iniciat la independència?

Molta gent es pregunta si hem iniciat el camí cap a la independència, i quan es produirà. La veritat és que ningú té la resposta, l’actual procés és conseqüència, com acostuma a passar, de moltes raons.

Els constants atacs a la nostre llengua i cultura, com ara en el tema de la immersió lingüística, l’ús del català en àmbits estatals, culturals, judicials i polítics. La prohibició de TV3 al País Valencià.

Les declaracions plenes de menyspreu cap al poble català arreu de la resta del territori nacional, els boicots als productes catalans.

La pressió fiscal, les balances fiscals Catalunya-Espanya, el incompliment sistemàtic de les inversions a Catalunya any darrere any.

Les infraestructures de l’Estat, que manifestament deixen de costat Catalunya, tot i anar contra la lògica productiva del propi Estat, i per tant contra els seus propis interessos.

El menyspreu a la democràcia, com queda pales al intentar prohibir que el poble català pugui pronunciar-se en referèndum, el tema de l’Estatut que recordem va ser aprovat per la Generalitat de Catalunya, les Cortes Españolas i en plebiscit del poble de Catalunya, i el tracte que s’ha donat a la manifestació de l’11 de setembre.

Podríem escriure un llibre de cadascun els apartats comentats, però el que realment importa a la fi, és el sentiment del poble català i la seva manifestació democràtica i pacífica.

La resposta al procés d’independentisme encara està per veure. S’ha de materialitzar durant els propers anys. El primer pas ja s’ha donat, la gran manifestació de l’11 de setembre va agafar per sorpresa a alguns, va emocionar a d’altres, però el més important és que part de la classe política, aquest cop, s’ha fet reso del sentiment del poble i està actuant en conseqüència.

Ara be, les properes eleccions marcaran la resta del procés. Si els partits que incloent en el seu programa electoral la celebració d’un referèndum per la independència no assoleixen almenys dues terceres parts de representativitat, s’haurà acabat el tema.  Si no és així, el propi referèndum ha de tenir una alta participació, i el resultat ha de ser favorable per més del 60 %, aquests dos condicionats son imprescindibles per seguir endavant. Per tant, els propers 4 anys son determinants.

Així doncs, comença l’hora de la veritat, ja no val deixar-se enganyar per partits com el PP o el PSC-PSOE que han demostrat reiteradament quina és la seva idea de governar, i el tracte que ens mereixem els catalans. Tampoc és de rebut parlar de federalismes, quan han tingut majories tan a Catalunya com a l’Estat per dur a terme aquest projecte, i mai han donat un pas endavant.

El que cal plantejar és, si no aconseguim la independència, quin futur espera als catalans? Estem d’acord en pagar la festa, fins que quedem diluïts per manca d’infraestructures, de competitivitat, i passem a un segon pla? És acceptable la retallada en serveis, la taxa d’atur, quan generem tanta riquesa, i quan aportem tants diners a les balances de l’Estat? Quin tracte estem disposats a acceptar sobre la nostre cultura, història, llengua i sentiments?

La resposta vindrà durant els propers anys de nosaltres mateixos, i per tant sigui quina sigui, s’haurà acceptar, ja sigui per projectar un futur d’il·lusió, per seguir immobilistes, o per fer les maletes i anar a la recerca d’altres indrets per viure.

El més important és que tant a Catalunya com a Espanya necessitem respostes, i que s’obre un període per començar a decidir el nostre futur.

Pensaments en clau de política local

La política local és especialment delicada degut a la proximitat amb el veïnat, perquè tothom es coneix, i per la implicació que tenen les decisions directament en la vida del poble, i per tant, el conflicte d’interessos derivats.

Bàsicament hi ha dos tipus de polítics, aquells que participen per idealismes, i els qui ho fan per interès. Fins i tot per aquells polítics que es mouen per idealisme, si viuen de la política, han d’acabar sotmesos a poders o pressions que condicionen el seu ideari polític.

No sempre és dolent cedir als poders imperants, de fet difícilment podem fer iniciatives sense el suport d’empreses i gent poderosa, aliances i pactes son el pa de cada dia en política, però sempre s’ha de ser conscients del que representem i dels objectius perseguits, que haurien de ser en benefici de tots els ciutadans.

Ara be, els polítics representen en un sistema democràtic una part de la població que els ha recolzat, perquè escenifiquin la seva veu i representació en la pressa de decisions. Aquest suport va fluctuant cada vegada que hi ha eleccions, en funció de molts paràmetres com ara per exemple la situació econòmica, la identitat, l’actualitat o els mitjans de comunicació.

Una actitud positiva i respectuosa hauria de ser un requisit indispensable per participar en política. La crispació i la desqualificació porten a la confrontació social, a la radicalització i al menyspreu d’aquells que per una o altre raó no ens han votat. Sense aquest respecte cap a les altres formacions ens tornem un representants dictatorials, sectaris, i per tant enemics de la democràcia.

Entenc la frustració dels perdedors, les expectatives generades als demés, els interessos personals i d’aquells afins i les promeses generades, però això no justifica actituds d’oposicions crispades.

Massa sovint veiem formacions que al passar a l’oposició es marquen com objectiu fer caure a la formació que governa a qualsevol preu, entrant en una dinàmica de descrèdits, negant tota acció positiva, criticant a tota costa i fins i tot arribant a les desqualificacions personals, com si a més de fer mal a les persones que dedicant el seu temps a contribuir en la nostre societat, no estesin també atacant als votants, i per tant a la nostre societat en conjunt.

Fer caure persones o formacions polítiques creant inestabilitat o descrèdit és tant vell com la prostitució, però no és una manera acceptable de fer política, almenys per mi. Si estimem el lloc on vivim, i entenem el que representa la política, hem de participar respectuosa i constructivament. Es evident que si es representa un altre formació es té un ideari diferent, alternatives per governar, prioritats contraposades, però s’ha d’intentar sumar, guanyar als votants argumentant i fent arribar el nostre missatge. S’ha d’entendre que el company d’un altre formació no és cap enemic.

Darrerament he vist comportaments lamentables aquí, a Caldes de Malavella. No son una excepció, per suposat, però no per aixo deixen de ser reprovables. Esperem que la dinàmica política del poble pugi de nivell, i cas contrari que els votants prenguin nota a les eleccions, perquè aquells que manifesten pocs principis podrien el dia de demà representar-nos i per tant dictar el nostre  futur i condicionar la nostre imatge com a poble.

Homenatge al President Lluís Companys

Avui fa 72 anys de l’afusellament del President Lluís Companys. Va ser una època de les més fosques de la nostre història. No és tant senzill com dir que tropes sublevades franquistes van guanyar un cop d’Estat contra els demòcrates en una època marcada pels moviments dictatorials, amb grans aliats com Hitler a Alemanya i Mussolini a Itàlia, la veritat és que també va ser un període de gran trasbals, d’opinions contraposades, gairebé irreconciliables, no tant sols per la concepció de l’Estat entre dictadura, república, anarquisme o comunisme, sinó de la pròpia essència de la societat, de llurs llibertats, estructura, religió i destí.

Molta gent es va veure atrapada en la Guerra Civil per obligació, d’altres van participar per un o altre motiu, va ser una guerra sagnant on totes les parts van fer atrocitats, com passa en les guerres, però la part pitjor de la història no va ser la guerra en sí, sinó el període de impunitat i revenges que van imperar durant els següents 40 anys.

Amb l’aparició de la democràcia es va optar per passar pàgina sense fer cap judici, sense recordar i molt menys compensar. El temps dirà si ha estat una bona opció o no. En una part de la balança tenim aquest període de pau, que ens ha permès desenvolupar-nos a un nivell mai vist anteriorment a l’Estat, en l’altre costat de la balança tenim l’oblit, la injustícia, i el profit que han tret els botxins.

Potser ha valgut la pena no jutjar, massa sang pel mig com per pensar que es podria portar a judici els crims del franquisme sense conseqüències, però ha faltat el punt de maduresa per poder parlar del que va passar, de poder honorar a aquells de tots dos bàndols que van lluitar i morir pel seu país, de rememorar el que ha passat per donar justícia a vius i morts dels dos bàndols, de descobrir la veritat per no ser còmplices de l’atrocitat, de poder saber que va passar per aprendre i jutjar, i de poder donar resposta a aquells que encara pateixen la desaparició dels seus.

Però tot aixo és un altre debat, avui cal rememorar un home que va morir per representar el seu País, amb dignitat, responsabilitat i sentiment, Un home que va estar a l’alçada fins a l’últim moment, tot i enfrontar-se amb la duresa d’un escamot d’afusellament.

El President Companys ens va donar una lliçó a tots dins el moment que va haver d’afrontar. Desitjo que tots haguem aprés el suficient com per no trobar-nos mai ni davant d’un escamot d’afusellament, ni formant part, i que aprenguem a donar més valor a la vida humana i al respecte als demés.

Avui a les 7 del matí, un grup a iniciativa d’ERC hem donat homenatge al President Companys a Caldes de Malavella, un més dels que s’han fet a tot el País, potser algun dia puguem celebrar quelcom millor que derrotes i màrtirs, en qualsevol cas la seva memòria sempre hauria de ser recordada, així com el fet de ser afusellat per representar el nostre País, per defensar la nostre voluntat. 

Romanya de la Selva, un petit gran poble

Si donem un tomb per Romanya, gaudirem d’un entorn tranquil, seré, amb vistes precioses, El temps té un altre dimensió, sembla que vagi més lent, que sigui un indret separat de la resta. El fet d’estar en un cim apartat de la costa, dominant el paisatge dels voltants, ens fa sentir testimonis distants de la realitat del voltant. Però no ens enganyem, Romanya ha estat testimoni de la història, potser al seu ritme, en la seva dimensió, però és un poble viu. Amb gairebé 300 habitants, Romanyà està situat a 400 metres sobre el nivell del mar. Pertany a Santa Cristina d’Aro, i està a tant sols 6 quilòmetres de Platja d’Aro, el que no treu que sigui el gran desconegut per la gran majoria de gent que va a la Costa Brava a l’estiu. La gran allau de turistes que invadeixen el litoral a l’estiu, poques vegades es dignen a fer turisme a l’interior, ni que sigui a pocs quilòmetres de la platja.

Poble petit sí, però amb una gran quantitat de punts d’interès:

La cova de Daina, un dels dolmens més importants que s’han trobat al territori, fet amb lloses de granit, que data entre el 1.700 i el 2200 abans de crist, una mostre impressionant i misteriosa per la seva època.  

La ruta de Mercè Rodoreda, una iniciativa de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro, que ens  permet gaudir de reculls de literatura de l’escriptora mentre passegem per la natura, camí del mirador. Mercè Rodoreda va viure en un chalet de la urbanització al retornar de l’exili, en aquest indret va acabar novel·les com Mirall trencat, Viatges i flors,  i va escriure la seva darrera novel·la Quanta, quanta guerra… L’impacte del paisatge en les seves novel·les és evident.

L’església de Sant Martí de Romanyà, amb una nau de planta creu grega del segle X i el campanar del segle XI és el centre del nucli del Poble, petit però preciós.

Els dos restaurants del poble, joies tant per la gastronomia com per la seva privilegiada ubicació i les mostres artístiques que ens ofereixen, son perfectes per gaudir en moments especials, però un punt massa cars per tornar sovint per la classe mitjana.Can Roquet, un restaurant regentat per dos pintors belgues en una masia del 1898, i el Refugi, amb un mirador de la vall i un jardí excepcionals, sempre competeixen, en el meu cas el Refugi acostuma a ser l’escollit.

El cementiri, petit, recollit i curiós, hi ha enterrats Mercè Rodoreda I un mosso d’esquadra, per donar un punt més pintoresc si cal al poble.

El Mirador de les Mirandes, amb una privilegiada vista permet identificar les muntanyes distants, el mar i els pobles de les rodalies, ajudats pel mapa que hi ha al mateix mirador. Assentat en els bancs, un troba la quietud i la perspectiva del voltant, i permet reflexionar i meditar tranquil·lament. Al costat, una casa que sembla mai acabarà les obres que fa temps van iniciar, potser no tenen temps admirant les grans vistes de que gaudeixen.

Una ruta encara menys coneguda aprop del poble, seguint la carretera direcció a la Cova d’en Daina a mà dreta, ens permet veure arbres centenaris, un passeig que ens endinsa pel bosc, per admirar arbres vells carregats de passat, d’energia, i respirar aire pur.

I per finalitzar, una creu de fita, punt de trobada per actes religiosos del camí reial, just al creuar de la carretera davant del poble, la inscripció serà un premi per qui vulgui acostar-si.

El dèficit fiscal

En els darrers dies s’han produït canvis molt destacats en el rumb de la política catalana. Una de les motivacions d’aquests canvis és la situació econòmica que estem passant. Catalunya arrastrem un dèficit fiscal d’una mitjana del 8% del nostre PIB any darrere any.

El sistema de finançament actual es basa en que cada ciutadà paga els impostos a l’Estat i després des de Madrid decideixen tant el repartiment a les comunitats (el que coneixem com a balances fiscals) com les inversions considerades estatals (carreteres, exèrcit, ministeris, ports i aeroports, energia, indústries).

A les balances fiscals Catalunya és la 3a comunitat que aporta més recursos,  i un cop aplicades aquestes balances cau a la 8a posició. Si tenim en compte el cost de la vida, segon estudi de la “Fundación de las Cajas de Ahorros”, Catalunya passa a ser la 13a d’un total de 15. És a dir 10 comunitats que aporten menys diners a l’estat, passen per davant de Catalunya un cop repartits el recursos. No trobeu que és injust?

Catalunya ha de ser solidaria, els catalans som solidaris, però els límits han de permetre garantir el creixement i el benestar social. Una sortida fàcil, pels governs centralistes, és dir-nos que Madrid és la comunitat que aporta més i no es queixa. Però no diuen que a Madrid hi ha totes les seus governamentals (que generen gran quantitat de negoci), les grans empreses que operen a tot l’estat paguen els impostos a Madrid, i les inversions de l’Estat a Madrid son molt més elevades. Si Madrid no tingués aquests privilegis no seria la comunitat que aporta més. És clar, des de la Moncloa sempre s’afavoreix el que es té a prop.

Les inversions de l’Estat no tant sols deixant de costat Catalunya, sinó que fan competència deslleial finançada amb els nostres impostos. Parlem de les inversions en carreteres, autopistes, ports, aeroports, xarxa elèctrica, és a dir, de les infraestructures necessàries pel creixement empresarial. Hi ha exemples particularment escandalosos, com les fires de Madrid, replica de la fira de Barcelona, el port de València, l’AVE, els trens de rodalies, i d’altres exemples no tant comentats com les inversions en energia, indústria aeronàutica i militar i ubicacions de l’exèrcit.

L’any 2009, el dèficit fiscal entre el que Catalunya recapta i rep de l’estat va ser:

·         Dèficit anual: 16.409.000.000 €, un 8,4% del nostre PIB.

·         Que representa 16.409M/365 dies = 44,96 milions diaris.

·         2.251 € per habitant any.

Sense aquest dèficit fiscal, tot i no comptar amb grans inversions estatals, Catalunya no estaria en crisi, estarien garantides les polítiques socials, i es podríem ser un dels motors econòmics més solvents d’Europa. Exemples del que hauria de ser son molts, per posar alguns:

·         Garantir les prestacions sanitàries

·         Supressió de peatges

·         Creació de carreteres i autopistes

·         Subvencions a les empreses, liquiditat per les pimes.

·         Xarxa ferroviària, corredor mediterrani

·         Descomptes fiscals, facilitats per l’establiment de grans empreses

·         Polítiques socials

Exemples propers son la finalització de la N-II entre Sils i Caldes, la llar d’infants, la creació de llocs de treball, el subsidi d’atur o els ajuts a la dependència.

Només tenim dues alternatives que son l’empobriment de Catalunya, no cal incidir sobre aquest tema perquè tots l’estem patint, o be la independència. És cert que una part cada cop més important del poble català és propens a la independència, com hem vist en la darrera manifestació. Ara be, el camí cap a la independència cal fer-lo des de la pau i el consens, Catalunya és un País que integra la seva gent, ni es vol ni estem en situació de confrontar-nos amb la resta d’Espanya.

La independència requereix que Catalunya disposi d’una estructura de País, d’un reconeixement internacional i d’una gran majoria avalant el projecte d’independència. A dia d’avui anem en la bona via, però encara no estem encarrilats.

Per aconseguir-ho cal unitat, complicitat i sentiment de País. És necessari que el sentiment mostrat en la manifestació de l’11 de setembre sigui pales en el nostre dia a dia, per mostrar-nos a nosaltres, a l’Estat i al mon el nostre desig de País.

Publicat al Parlem-ne de Caldes de Malavella, octubre 2012

Escrit juntament amb Albert Barceló, President local de CDC Caldes de Malavella

Exposició de cotxes vetustos a la 8ª Fira de l’aigua

Pels amants als cotxes i de la tecnologia, la exposició de cotxes vetustos de Caldes de Malavella permet gaudir d’exemplars de totes les èpoques, cotxes emblemàtics que formen part de la història. És una llàstima haver d’esperar a la Fira de l’aigua, i no poder gaudir més sovint d’aquesta exposició. 

Seria interessant potenciar la exposició amb audiovisuals, i potser que hi hagués un sorteig o fins i tot una subhasta que permetés, ni que fos per un recorregut delimitat, conduir algun d’aquests cotxes.

Més d’un company de CDC vam pensar en l’Eduard Rodríguez, un amant del món de l’automòbil que ens va deixar fa poc, a ell li dedico les fotografies d’enguany, i el nostre sentiment.

La cultura de la por

L’objectiu de molta gent és viure tranquil·la, sense problemes, gaudir els moments per compartir amb família i amics, i ajudar al nostre entorn a viure feliços. Aixo és aprofitat per uns quants per intentar imposar el seu criteri, passar per davant dels demés i intentar ser respectats i temuts.

La cultura de la por, que durant dècades a regnat al nostre Estat al estar sotmesos a la dictadura, s’ha inculcat en el cervell d’alguns, que intenten a partir d’amenaces, denúncies, calumnies, pressions, insults i fent servir una ostentosa manca d’educació, treure profit.

Pobre nivell cultural juntament amb problemes sociològics, evident falta de respecte als demés,  necessitat d’un reconeixement social tot i ser conscients del rebuig que generen, i desig d’aconseguir fites, no pel treball ni pels mèrits personals, sinó mitjançant abús de poder, contactes, traïcions i amiguismes, son el denominador comú d’aquestes personalitats.

Segur que heu identificat amb noms i cognoms alguna persona que encaixa amb aquest perfil. També és possible que esteu pensant en cedir per por, atemorits, amb l’esperança d’una tranquil·litat perduda. Cadascú es lliure d’afrontar les situacions com cregui convenient, però jo penso que si ningú cedeix, si eradiquem determinats comportaments per inacceptables,  tots sortirem guanyant.

Entre tots hem de marcar les pautes de la societat en la que volem viure, realitzar-nos, i compartir amb la resta de mortals. No fem cap favor a la resta de la societat, ni a nosaltres mateixos, cedint davant conductes lamentables, ja que estem creant una llavo perquè es reprodueixi. La nostre resposta, això sí, amb seny, pacífica, respectuosa, però ferma i contundent, ha de servir per establir les regles de joc en societat, marcar el que està permès i el que no, i aconseguir entre tots aïllar aquells que sols representen problemes i negativitat.

Les nostres accions, conductes i pensaments tenen un efecte evident en el nostre entorn i en nosaltres mateixos. Algú va dir que tots hauríem de tenir conductes de sant, jo dic que quan més santificada sigui la nostre conducte, més aprop estarem de la societat ideal per tots nosaltres. Llibertat, però exigint respecte, educació i responsabilitat. Tots ens mereixem un tracte exemplar, tots tenim la obligació d’oferir-lo, i tots tenim el dret de donar l’esquena a aquells sociopates que amb la seva negativitat posant a prova aquells cors nobles, però que en algunes ocasions, mancats de cert coratge per defensar llurs drets i llibertats.