Estic amb el
meu fill jugant entre arbres, al costat de la font, corredisses entre passadissos,
calor d’estiu sota un cel blau, el sol il·luminant
tot l’ambient. És un joc que practiquem tot sovint, sense dir res, sense pensar
en cap altra cosa.
Amb el cor
encongit toca tornar a creuar la maleïda porta, la porta que ens separa, i que
en algun moment ens tornarà a unir. Al sortir, retorn al món que ens toca
viure, pensant amb dolor allò que mai podrem viure junts, de tot el que s’ha
perdut, i amb el consol de que algún dia podrem estar junts, sempre junts,
sense haver de marxar.
Un dolor
intens recorre l’ànima al deixar-lo sol darrere la porta, a l’altre costat el
món, dins el cementiri… a l’espera de la propera visita.
Entrades
