Avui arribant a casa la meva dona m’explicava com a classe
de català, una persona d’origen andalús, si bé això no deixa de ser anecdòtic,
deia que entenia el català i no el parlava perquè no acceptava cap imposició.
El fet no deixa de ser curiós, tot convidant a la reflexió. Poques
societats són tan permissives con la catalana, no tan sols amb el castellà, que
surt instintivament quan algú comença a parlar castellà, o senzillament quan és
estranger. Un xinès, japonès o alemany no té perquè conèixer més castellà que
català, però tenim aquesta reacció instintiva. Ara bé, quan veiem que no
conèixen ni català ni castellà, la majoria ens esforcem per fer-nos entendre
amb anglés, o com podem, no totes les societats tenen la inquietud d’esforçar-se
amb la gent de fora per comunicar-se.
Si hem de parlar d’imposició, sens dubte s’ha de parlar del
castellà. Durant quaranta anys s’ha prohibit el català en la dictadura,
repressió i assassinats per imposar una cultura. Si aquesta dona no parla una
llengua per imposició, hauria de renunciar al castellà.
Per respecte i educació, hauríem de parlar amb la llengua
del nostre interlocutor, especialment si estem d’atenció a clients. Viure en un
indret menyspreant la cultura i l’idioma fa que un sigui un problema, un
inadaptat, de la mateixa manera que ningú acceptaria el desconeixement del
castellà, tampoc és acceptable que una persona visqui dècades a Catalunya sense
voler aprendre català.
En resum, no entenc la gent que va a viure a un indret del què
renega, el millor que podria fer és marxar, o replantejar-se quina relació té
amb la societat on viu i es relaciona. Cal educació i respecte, integració
sense menyspreus i recriminacions, sense renunciar als origens, aportant els
valors i trets diferencials a la nostre societat.
Entrades
