dimarts, 5 de novembre del 2013

Imposició de les llengües

Avui arribant a casa la meva dona m’explicava com a classe de català, una persona d’origen andalús, si bé això no deixa de ser anecdòtic, deia que entenia el català i no el parlava perquè no acceptava cap imposició.

El fet no deixa de ser curiós, tot convidant a la reflexió. Poques societats són tan permissives con la catalana, no tan sols amb el castellà, que surt instintivament quan algú comença a parlar castellà, o senzillament quan és estranger. Un xinès, japonès o alemany no té perquè conèixer més castellà que català, però tenim aquesta reacció instintiva. Ara bé, quan veiem que no conèixen ni català ni castellà, la majoria ens esforcem per fer-nos entendre amb anglés, o com podem, no totes les societats tenen la inquietud d’esforçar-se amb la gent de fora per comunicar-se.

Si hem de parlar d’imposició, sens dubte s’ha de parlar del castellà. Durant quaranta anys s’ha prohibit el català en la dictadura, repressió i assassinats per imposar una cultura. Si aquesta dona no parla una llengua per imposició, hauria de renunciar al castellà.

Per respecte i educació, hauríem de parlar amb la llengua del nostre interlocutor, especialment si estem d’atenció a clients. Viure en un indret menyspreant la cultura i l’idioma fa que un sigui un problema, un inadaptat, de la mateixa manera que ningú acceptaria el desconeixement del castellà, tampoc és acceptable que una persona visqui dècades a Catalunya sense voler aprendre català.


En resum, no entenc la gent que va a viure a un indret del què renega, el millor que podria fer és marxar, o replantejar-se quina relació té amb la societat on viu i es relaciona. Cal educació i respecte, integració sense menyspreus i recriminacions, sense renunciar als origens, aportant els valors i trets diferencials a la nostre societat.