Es parla molt de benestar social i llei de la dependència,
però el benestar social no hauria de ser segmentat. No per tenir una edat,
malaltia o carències tens l’exclusivitat de passar un mal moment o de
necessitar ajuts.
La millor manera de garantir el benestar social és amb
una renda garantida per tothom, que permeti viure amb dignitat, sense passar
gana ni viure al carrer, el que no vol dir excloure polítiques adreçades a
persones que necessitin altres ajuts.
No té sentit tenir garantida la sanitat, i que hi hagin
persones que no tinguin per menjar, o es quedin al carrer sense un sostre on
viure.
A més, en un moment de crisi i retallades, ens trobem que
la pròpia maquinària de benestar social és una font de despesa, que treu
recursos a la gent a qui van destinades aquestes polítiques.
Filtres per edat, mitjans econòmics, mobilitat, càrregues
familiars, estat civil, anem afegint condicions que obliguen a més tràmits, a
més funcionariat, i que dificulta cada vegada més l’accés als ajuts. Segmentar
els ajuts és la gran jugada per vendre polítiques socials i en canvi, engreixar
el funcionariat i els càrrecs electes.
Assistents socials, administratius, operadores de call
center, polítics, una gran quantitat de gent que cada vegada sol·licita més burocràcia
per aconseguir els ajuts dels que tenim dret, tot plegat, per després dir que
no hi ha fons per pagar-los, amb llistes d’espera sense terminis, donada l’actual
situació.
El curiós és que les polítiques socials facin fallida just
en moments difícils, quan els ciutadans necessiten més ajuts per tirar
endavant.
La resposta de Benestar Social és com a mínim moralment
reprovable, no hi ha termini per pagar. Ara pensem just al contrari, que passa
quan no podem pagar els impostos? Que potser puc deixar de pagar argumentant
que no tinc liquidessa, i que no puc pensar en terminis fins que millori la situació?
Entrades
