DESIGUALTAT PER A TOTHOM

L’economista Robert Reich, que va ser secretari de treball de Bill Clinton, va publicar el llibre ‘Aftershock’ , que va inspirar el documental ‘Inaquality for all’ del 2013.  

Robert Reich diu que el 70% de la economia depèn de la despesa dels consumidors, i denuncia com la classe mitjana ha frenat el consum per la pèrdua de treball i poder adquisitiu. Les empreses no contracten per la pèrdua de clients. Els governs fan polítiques d’austeritat i per tant frenen més la demanda, no obstant això, cap govern impedeix que l’1% dels més rics es facin amb més i més riquesa. La situació que reflecteix, basada en els Estats Units, és perfectament extrapolable al cas que estem vivint a Espanya.

Els milionaris no creen la major part del treball, o fa la classe mitjana. En la dinàmica actual, la classe mitjana viu al límit i està espremuda, el poder adquisitiu ha caigut en picat des de finals dels anys setanta, cada vegada hi ha més diferències entre les classes mitjanes i les riques. Hi ha tota mena d’indicadors que reflecteixen aquesta realitat, però només cal fixar-se en la taxa d’atur, les modalitats de contractes, l’evolució dels sous i la pujada d’impostos.

Un treballador en nòmina, per terme mig, està tributant per més del 50% del seu sou, si tenim en compte les retencions de la nòmina (SS, IRPF i AT), el 21% d’IVA de qualsevol compra que realitzi més els impostos indirectes com ara IBI, escombraries, impost de circulació, guals, etc.

Els 100 americans més rics guanyen més que els 150 milions d’americans dels fons de la piràmide, la meitat dels actius d’Estats Units estàn en mans de 400 milionaris, el que també condiciona les decisions polítiques i per tant la democràcia. Espanya segueix el mateix model, un cas tant recent com dolorós ha estat el rescat a la banca, que ha suposat fins i tot un canvi de la constitució espanyola que ni tan sols hem votat.

Les inversions a Espanya no s’han basat en l’interès general, en garantir la economia ni en models sostenibles. El greuge d’inversions estatals és especialment palès a Catalunya, com tots ja sabem, si bé aquest tema entre dins un altre marc de discussió.

La manca de confiança amb les institucions i els polítics no pot traduir-se amb conformisme. Hauríem de tornar als plantejaments econòmics de començament dels anys 70, especialment pel que fa a la redistribució de riquesa.

La desigualtat és inevitable i fins i tot desitjable, a fi de comptes és la base del capitalisme, però no fins al punt de què el 70% de la gent tingui uns mitjans tan pobres que afecta no tan sols a les seves vides, sinó també a l’economia del País.

Un altre factor important és la formació com element imprescindible per garantir el desenvolupament econòmic d’un país, però també per la capacitat individual per trobar feina i ser competitiu en el món laboral. Curiosament, com més exigent ha estat el mercat més desànim ha generat entre els joves, i pitjor ha estat el nivell de formació general de la nostra societat.

L’eterna discussió entre esquerres i dretes i el bipartidisme espanyol amaga formes de fer polítiques que agreugen les condicions de la classe mitjana. Els dos grans partits en l’àmbit estatal han pactat sobre un model econòmic deixant de costat el sentiment de la gran majoria dels ciutadans.

Les polítiques socials no poden ser la solució al conformisme ni la manca d’especialització, com tampoc un apaga foc a polítiques que oprimeixen la classe mitjana.

Publicat a la revista AQUAE de Caldes de Malavella, setembre 2014

Dret competencial per a les enginyeries informàtiques

Les noves tecnologies regeixen tots els processos tant de gestió com de producció de les empreses. La informàtica s’ha fet imprescindible per gestionar qualsevol sistema, tant d’organismes públics com privats. En un àmbit tant important com les noves tecnologies, no hi ha cap reglamentació referent als drets competencials dels professionals que exerceixen, o dit d’un altre manera, qualsevol persona sense acreditar cap coneixement ni tècnic ni tecnològic pot treballar d’informàtic, fins el punt de que la informàtica és el sector amb més intrusisme professional.

La LOPD (Llei Orgànica de Protecció de Dades de Caràcter Personal), i la LSSICE (Llei de Serveis de la Societat d'Informació i  Comerç Electrònic) han sorgit per garantir la privacitat de la gent i controlar la informació, però qui s’encarrega de garantir-ne l'aplicació? Qui marca uns nivells de qualitat en els Sistemes d’Informació? La resposta és senzilla, ningú! Els responsables de l'aplicació són les empreses però no hi ha cap garantia de la capacitació dels qui han d’aplicar-les, com a la pràctica queda palès en la majoria dels casos.

Des dels seus inicis, les enginyeries informàtiques han estat discriminades per l’Estat Espanyol, que mai ha volgut establir un dret competencial. Empreses i particulars van venuts a l'hora de decidir com implementar un Sistema Informàtic. Les pèrdues son milionàries i les vulneracions de seguretat, constants.

L’establiment de graus competencials per a les enginyeries informàtiques no suposaria pèrdua de llocs de treballs, ni impediria accedir al treball als professionals que actualment exerceixen però com en el cas d’altres professions, obligaria a signar els projectes informàtics per un enginyer, la qual cosa donaria garanties, permetria establir un marc jurídic competencial i crear estàndards per definir temes tant importants com la seguretat informàtica.

Però no parlem sols de seguretat, també seria desitjable establir marcs per garantir la qualitat en sistemes industrials i de gestió, com ara desenvolupaments d’internet, ERP (Enterprise Resource Planning o Planificació de Recursos Empresarials) o CRM (Customer Relationship Management) o Gestor de Relació amb Clients, especialment pel que fa a empreses públiques i grans empreses.

Ningú no posa en dubte els avantatges que metges, infermeres, farmacèutics, enginyers industrials, de telecomunicacions, ponts i camins o arquitectes, hagin de tenir titulació per fer les seves tasques. Es deixaria operar per algú que no fos metge? Compraria un pis que no tingués el vistiplau d’un arquitecte? Doncs la informàtica és el cor de tots els sistemes actuals i no hi ha cap regulació al respecte.

Publicat a la revista AQUAE de Caldes de Malavella, Setembre 2014

La Catalanofòbia torna a manifestar-se

En plena era de les comunicacions i les llibertats, en l’Europa democràtica occidental, estem patin un atac a la nostra llengua i cultura sense precedents. El primer ha estat dividir la llengua per comunitats autònomes, així es treu pes a la llengua catalana en extensió i nombre de parlants, i es busca la confrontació entre territoris. Això a donat pas a noves llengües com ara el lapao, valencià o mallorquí, per part d’aquells que defensen la universalitat del castellà, tant dins l’Estat com Andalusia, Castella, Galícia o Catalunya, com a la República Dominicana, Guatemala, Argentina o El Salvador.

El segon pas ha estat atacar el nostre sistema educatiu, tant a Catalunya, València i les Balears. La justificació es la suposada confrontació que vivim al parlar en varies llengües, així doncs cal aprendre anglès, àrab, rus o alemany, però és força preocupant que la gent parli català.

El tercer gran atac està en els mitjans de comunicació, pilar necessari per la normalització lingüística en un territori. Primer ha estat la manca de suport al cinema en català, la discriminació en partides econòmiques en l’àmbit cultural en català, després el tancament de Canal 9, la prohibició d’emetre TV3 al País Valencià, afegint posteriorment la prohibició de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, i ara volen eliminar un dels tres multiplex que gestiona la Generalitat de Catalunya, el que representa prescindir de la meitat de l’espai radioelèctric que disposa la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals), el que implica haver de reduir canals, renunciar a l’alta definició, i impossibilita l’intercanvi de senyals amb les illes balears i el País Valencià.

Tot plegat reforça la necessitat del dret a decidir, la necessitat de què reaccionem com a País en defensa de la nostra identitat i dels nostres drets en llibertat, seny i convivència. Viure en català és un senyal d’identitat, un sentiment, una manera de viure, de sentir, d’estimar el nostre País, no pot ser que se’ns relegui com a llengua casolana i sols a nivell privat, per no molestar castellanoparlants.

Des de CDC de Caldes de Malavella donem suport al Conseller de la Presidència Francesc Homs, qui està en tractes amb el Ministeri per evitar el tancament de l’esmentat multiplexor, la defensa de la llengua catalana ens pertany a tots.