Entrevista a José Román López, director del Centre de les Germanes Hospitalàries

El Centre Psicopedagògic Mare de Déu de Montserrat és l’empresa amb més treballadors de Caldes de Malavella, un referent dins el seu sector per la quantitat de pacients i els valors humans i religiosos que ens inspiren al contemplar l’esforç per assolir l’excel·lència en el tracte als més desfavorits.

Quina ha estat la seva trajectòria? 

Vaig començar a treballar amb les germanes fa 25 anys, provenia d’una empresa multinacional. M’he incorporat com a director del Centre de les Germanes Hospitalàries de Caldes de Malavella des de desembre del 2012, a petició de les germanes, gràcies a les meves tasques de director de l’Hospital Mare de Déu de la Mercè de Barcelona des del 1990, actualment compagino totes dues tasques.

M’agrada llegir, visc a Cardedeu al peu del Montseny, m’encanta passejar per la muntanya, tinc un fill i una filla, i molt poc temps lliure.

Com és el centre?

El Centre de Caldes té connotacions molt especials, els treballadors són molt especialitzats i tenen gran dedicació. En el Centre atenem 120 usuaris amb una plantilla d’uns 110 treballadors. L’atenció als discapacitats ja requereix un índex tan gran de treballadors, a l’igual que la psiquiatria i la salut mental.

El Centre es divideix en dos unitats per pacients amb discapacitats profundes i altres dos com residència, a més del centre de dia.  Fem teràpies de tota mena, sortides així com tractaments al marge de l’administració de fàrmacs. També hem de donar serveis de suport com bogaderia, costura o menjador.

La comunitat de Germanes és petita i amb un índex d’edat cada vegada més gran, serveixen de recolzament als pacients, donen de menjar, transmeten els seus valors, i fan tasques d’administració, recepció, tallers, la integració és total i completa, cadascú sap el seu paper i el rol a assumir.

Quín és l’encaix del Centre a Caldes?

El Centre forma part de Caldes, com demostra la llarga trajectòria des de fa 50 anys. Es fan activitats conjuntes amb el poble, els pacients surten, prenen refrescos, van a botigues, passegen, en resum, estan integrats a Caldes. Respecte als treballadors, la majoria són de Caldes. Sempre hem tingut bona relació amb l’administració local.

Aquesta institució té uns valors humanistes i cristians compartits per la majoria de la població. Respecte al personal, volem que al integrar-se en aquesta institució comparteixi els valors professionals amb aquests valors humans. Volem que es tracti als pacients amb dignitat, respecte, afecte, que s’els escolti i que s’els expliqui allò que volen saber.

Com a afrontat el repte de dirigir el Centre?

El primer de tot és situar-me, conèixer el Centre, té aspectes diferents als d’un centre hospitalari, amb un àmbit més social, si bé la gestió és força similar. Aquest treball té una part de gestió i un altra marcada per la funcionalitat, situacions d’usuaris, de les Unitats, l’atenció a les famílies, elaboració de plans de qualitat, controls, així com els treballs d’infermeria, psicologia, fisioteràpia que cal coordinar. Sempre s’han de replantejar situacions, protocols, treball propi del tracte amb persones.

Com és la situació econòmica actual?

El 67% de les despeses d’un hospital com el nostre està dedicat al cost del personal. Dins l’àmbit de les discapacitats és un centre gran, la nostra funció és l’atenció als usuaris amb la màxima eficiència i qualitat que pugui la institució, dins el marc de les dificultats financeres que vivim. La situació econòmica ens lastra, portem molts anys de carències econòmiques, el sol fet de no creixement de les tarifes juntament amb l’augment de les despeses i els impostos ha anat limitant les capacitats financeres.

Nosaltres pertanyem a un gran grup que ens podem ajudar uns als altres entre els diversos centres, com son l’Hospital de San Rafael, l’Hospital Mare de Deu de la Mercè, el neuropsiquiàtric Sagrat Cor de Martorell, el Benito Marín de Sant Boi, un altre centre de Sagarossa està inclòs dins la mateixa divisió eclesiàstica, a més del centre de Caldes, tot i així la situació no és senzilla. Cal fer un replantejament social per garantir els recursos necessaris.

La Generalitat és l’encarregada del finançament, i també estableix barems que els paguen els usuaris. En els darrers anys el sector sanitari ha perdut un 20% de recursos sense comptar temes d’impostos,  és injust. Treballem amb persones, el que vol dir que hi ha mínims de qualitat i seguretat que hem de preservar. La situació actual s’ha de replantejar, ha de tenir un límit. Tenim un model sanitari pioner i molt bo, enveja de molts països i modèlic per altres indrets, cal veure com el mantenim, no cal fer un altre, sinó adaptarlo a les necessitats cada vegada més grans de la societat. Si un model no creix queda enrere. Això és un debat que l’han de fer els polítics buscant un gran consens.

Quines fites té el Centre?

Tractem trastorns neurològics i degeneratius, oferim una llar adequada i protegida per donar-lis qualitat de vida i integrar-los al màxim amb la societat. Les tarifes són les mateixes des del 2009 , més aviat s’han reduït, els centres cada cop tenim menys marge econòmic per treballar. Hem mantingut plantilles, si be hem fet alguns ajustos salarials, però sempre per sobre dels convenis del sector.

Els nostres objectius els marca el Departament de Benestar i família de la regió de Girona. Estem en la xarxa pública, actualment donada la situació, no hi ha perspectives de canvis. Aquest any parlen de 2000 mil·lions menys, no crec que es pugui assumir. Cal que la població faci saber que vol als polítics. En el fons les institucions socials també som motor econòmic, generem treball i economia, els responsables polítics haurien de tenir en compte que els diners invertits reverteixen en la societat i generen riquesa.

Que valora més del Centre?

És meravellós com el personal tracta als pacients amb trastorns de conductes molt complexes dels disminuïts psíquics. L’abordatge i la contenció és increïble. És un treball que val la pena.

Les famílies han patit molt, han trucat a moltes portes i els ha costat arribar a una institució que els serveixi de suport. Tenim comissions amb les familiars, es senten agraïts, compresos, quan una família té una situació d’aquesta mena suposa un patiment molt gran per tots els membres.

Que pensa del jovent?

Les darreres generacions de joves no s’han orientat correctament, una cosa bona de la crisi és que ens obligarà a replantejar coses que havíem perdut, valors i referències. Hi ha joves compromesos, però altres que van molt perduts.

Publicat a l’AQUAE Caldes de Malavella setembre 2013