Les alternatives a la independència

En aquest context no crec que el tema sigui si volem o no ser independents, sinó si la resta d’Espanya pot madurar, deixar de treure’ns el fetge mentre ens falten al respecte, o bé si tenim el que cal per decidir el nostre futur.

Després d’estar lligats 300 anys, hi ha pors, dubtes, sentiments, i també venuts, sempre els hem tingut., així com minories que sols recorden llibertats i veuen atacs a la convivència quan volen seguir imposant drets d’un conjunt molt minoritari que mai ha tolerat la identitat catalana.

Clar que hi ha alternatives a la independència, però quines són? On ens porten? Podríem fer una reflexió de la trajectòria com a Poble dins l’Estat espanyol, i segurament obriríem en el calaix dels records moments heroics compartits, grans lligams, però també moltes etapes fosques, d’opressió, no cal anar lluny per veure 40 anys de prohibició del català, i el llistat d’atacs a la nostra llengua i cultura és massa llarg per ser relatat de manera sintètica.

Però mirem la situació actual i valorem si volem seguir dins l’Estat espanyol, o bé si volem seguir el nostre propi camí. Pensem en la contribució econòmica de Catalunya, la iniciativa empresarial, l’atracció pel turisme, i valorem les contrapartides.

On inverteix l’Estat? A Catalunya NO Sols cal mirar les inversions en infraestructures, en la distribució dels funcionaris en tot l’Estat, en instal·lacions i seus de l’Estat, mirem les inversions en AVE, aeroports, ports, carreteres, indústries, fires, exèrcit… per no parlar dels 10.000 mil·lions d’euros de la candidatura de Madrid pels jocs olímpics, dels ajuts a la fira de Madrid o parcs temàtics.

Cal recordar com han prostituït la democràcia tant retallant l’Estatut aprovat en plebiscit del Poble Català, com impedint a tota costa que els catalans puguem votar per decidir el nostre futur, i això és el més greu, estar en un estat democràtic obsessionat en què no votem, per por a que passi factura el menyspreu que demostren per Catalunya.

Per aquells qui estimem tant el català com el castellà, no deixa de ser insultant el constant menyspreu cap a la llengua catalana per part de l’Estat. Ara mateix tenim sobre la taula la divisió que intenten de la llengua dividint en Català, Valencià, Mallorquí, Lapao, quan ningú qüestiona que el castellà és la mateixa llengua a Madrid, Catalunya, Andalusia, Argentina, República Dominicana, Guatemala o El Salvador, per posar exemples on la llengua encara és més diferenciada i a més està dins estats propis i llunyans. També hi ha la prohibició de TV3 a València, la política educativa a les Balears, les sentències judicials, per exposar el més mediàtic d’una situació de menyspreu cap a una llengua i cultura mil·lenaria, que forma part de l’Estat, i per tant hauria de comptar amb la seva protecció i suport.

Cal afegir els incompliments en infraestructures, inversions, diners cap a la Generalitat, així com els boicots als productes catalans, no hi ha límit quan poden treure guanys o rèdit en eleccions d’àmbit nacional.

En aquest context, que és el que estem vivim, no crec que el tema sigui si volem o no ser independents, sinó si la resta d’Espanya pot madurar, deixar de treure’ns el fetge mentre ens falten al respecte, o bé si tenim el que cal per decidir el nostre futur.