Permissivitat en delictes de baixa intensitat

Hi ha una sèrie de delictes considerats de baixa intensitat que estan permesos actualment, tot i els danys que generen a les víctimes. Hi ha de tota mena, tant en zones urbanes com rurals.

Un exemple en zones urbanes son els graffitis, ratllades, pintades i trencadisses en metro, autobusos, portals dels edificis, murs i cotxes. Orinar en portals, colar-se al metro, el carterisme i llençar burilles, llaunes i escombraries al carrer son fets habituals que tots veiem habitualment, i que s’han multiplicat gràcies a les mal enteses polítiques d’esquerres.

Els insults, amenaces i agressions tampoc tenen la resposta adequada, un exemple son les modificacions fetes per defensar a professors i metges, o les que defensen la violència de gènere, totes aquestes iniciatives correctes però que deixen desprotegits a la resta de ciutadans de moltes agressions que passen diàriament, sense que cap mitjà de comunicació es faci reso.

Els atacs als agents de la autoritat tampoc tenen la resposta per part dels jutges que es mereixen. Una persona que falta el respecte a un policia, que no fara a un ciutadà? Quin nivell de violència s’ha de permetre en la nostre societat?  Tots sabem noms i cognoms dels violents i maleducats que viuen al nostre voltant, però no sempre tenim mecanismes de resposta.

Em pregunto quins interessos hi ha darrera els constants atacs als Mossos d’Esquadra, aquest tracte no el pateixen la resta de cossos policials a la resta de l’Estat. S’ha de tenir pot seny per qüestionar a aquells que se la juguen diàriament per garantir la nostre seguretat.

En zones rurals encara és pitjor. S’uneix a la poca vigilància la impossibilitat d’actuar. Si els propietaris d’un terreny troben a algú robant la collita, estris o fustes, tallant arbres i arrancant plantes, poca cosa poden fer, ni tant sols retindre’ls por poder denunciar-los. Un capítol per estudiar son els caçadors d’espàrrecs, entren en zones vallades, fins i tot els pots trobar a les portes de les masies, sense cap mena d’escrúpols. El pitjor cas que m’he trobat és el d’una família robant la collita als monjos budistes del Parc del Garraf a plena llum del dia, aprofitant que els monjos no fan denuncies.

Cal fer un clam a polítics, policies, societat i sobretot als jutges, per fer veure que la llibertat no té preu, però ha d’acabar on comencen els drets dels altres. Si no posem límits sols beneficiem a les males persones. Estem degenerant la nostre societat, començant pels fonaments. Les reformes educatives han empitjorat la educació i el civisme de les noves generacions.

Per no ser contundents amb els delinqüents, ho fem pagar a aquells que respecten als demés, a la societat, a la llei i al seu entorn, el que pot portar a un clima de crispació de conseqüències no desitjades, el que sempre és pitjor que les mesures justes adoptades a temps.