En record de la tieta Isabelita

El passat dia 6 ha mort la tieta, Isabel Montaner Montaner, als 93 anys. Sempre ha estat al nostre costat, ha estat un referent. La seva mort ens recorda que la nostra estada és limitada, que la mort és l’únic que tenim segur, i per tant, hem de gaudir al màxim del regal del dia a dia, i estimar als nostres familiars i amics, conscients que el demà no està garantit.

Deixa al seu marit, el tiet Joan, que als 98 anys té que afrontar estar sol, després d’estar visquen amb la tieta des de que tenien 12 i 16 anys respectivament. Un panorama dur d’acceptar, en el que estarem al seu costat.

Podria parlar molt de la tieta, i tot i així em quedaria curt. Si be sempre han estat al meu costat, si un pensa els anys que em porten, hi ha una gran part de la seva història que pertany a d’altres temps. Sols projectar-li felicitat, llum i agraïment, en el nou camí que tot just comença, a pensar que millor així, ara que darrerament el dolor feia difícil de suportar els seus dies.

Per sort, ha pogut gaudir d’una llarga vellea al costat del tiet, fins fa dos anys encara anaven i venien de Gandia, i tenien una bona qualitat de vida. Per desgracia, els darrers dos anys lis han passat factura, i es que la edat no perdona.

Ningú és perfecte, però la seva concepció de família, el seu compromís amb el seu marit i la fidelitat amb les seves arrels, defineixen el seu pas entre nosaltres i suposen una inspiració per tots els qui la hem conegut. Sempre ha tingut la porta oberta de casa seva, i qui hem tingut la sort de conèixer-la fa temps, recordem com obsequiava a tothom amb deliciosos pastissos, era estrany sortir de casa seva sense un obsequi.

No puc parlar de la tieta sense anomenar el seu poble, Rafol de Salem, ni la passió al Divino Salvador. Tot i marxar de ben jove a viure a Barcelona, mai a deixat el contacte amb les seves arrels.  
Estimada tieta, sempre estaràs al nostre record, i dins el nostre cor.