Repartiment de càrrecs

Repartiment de càrrecs sense treballar, sense responsabilitats ni vergonya. És una de les cares ocultes de la nostre democràcia. Com pagar favors a nivell polític? Com aprofitar la confiança dels ciutadans per col·locar amics i familiars amb sous mil·lionaris? Que fer quan s’acaba la legislatura amb els pesos pesants del partit, si s’han perdut unes eleccions? Molt senzill, posant gent a dit en càrrecs de confiança, empreses públiques, entitats, fundacions i tota mena de empreses que s’escapen a la mirada dels ciutadans.

El debat sobre la elecció de càrrecs de caire polític estaria obert a tota mena de plantejaments, com ara que un programari polític necessita gent d’una determinada ideologia, càrrecs als qui exigir i confiar, i per tant col·laboradors afins i propers, tot fins a cert punt justificable. El que no és acceptable és que una mateixa persona tingui més d’una dotzena de càrrecs públics, i que cobri de tots ells.

La nostre democràcia necessita més transparència que compensi la poca honestedat, sentiment de país i oportunisme d’una part dels nostres polítics, dels quals no coneixem ni els noms, ni els seus càrrecs, ni les retribucions. La situació de crisi i les retallades que ens toquen viure, fan més que mai exigir un comportament modèlic, una ètica que trenqui amb determinades corrupteles que en temps de bonança s’han anat acceptant sense que ningú fes res per impedir-ho. Serveixi com exemple els 15 càrrecs que va ostentar Ana Hernández, dona del expresident José Montilla, sense que ningú fes quelcom al respecte.